En la trilogica de còmics que porta el títol Els millors enemics, David B. (autor de La ascensión del gran mal o Epiléptico, entre d’altres títols), amb l’ajuda de Jean-Pierre Filiu, expert en l’Islam contemporani i professor de ciències polítiques a París, dona un cop d’ull a la problemàtica relació entre els Estats Units i Orient Pròxim. Resulta que aquesta relació no és alguna cosa dels últims temps (diguem, des que s’ha extret petroli que els estatunidencs poden aprofitar), sinó que comença aproximadament en 1783. Els mateixos Estats Units estaven encara en bolquers i amb les armes a punt, just finalitzada la Guerra d’Independència i la corresponent signatura del Tractat de París. I a Orient Pròxim es tornava insegur per culpa dels diferents grups pirates, a on la barbàrie formava part del pla per fer-se amb el domini dels mars i oceans. Per tant, podem deduir que la història dels relacions entre els EUA i Orient Mitjà s’iniciava amb els dos bàndols en peus de guerra. Els pirates de la Costa Barbaresca s’encebaven en els vaixells comercials dels acabats d’independitzar Estats Units. Això va posar en relleu la importància geogràfica de la regió, i més tard citen l’afirmació de l’oficial naval i historiador estatunidenc Alfred Mahan que “qui controlés Orient Mitjà controlaria el món”. .
.
David B. agafa per les banyes aquí aquesta lluita de poders que s’inicia a finals del segle XVIII. Amb un tema tan ampli com aquest, que millor que fer-ho amb un còmic de vinyetes. El primer volum comença de manera atractiva amb un pròleg en el qual s’utilitzava l’epopeia de Gilgamesh, de 4.500 anys d’antiguitat, per a establir paral·lelismes entre esdeveniments antics i moderns. Per tant, el llibre a penes conté globus i acció en moviment, però David B. il·lustra la seva història de forma molt creativa. El seu estil de dibuix, d’aspecte una cosa ingènua, és molt recognoscible i eficaç. Per exemple, l’àlbum està ple d’il·lustracions com la de la portada: El turbant del paixà és un globus terraqüi sobre el qual els americans naveguen a la deriva, i el seu bigoti està format per espases. Divertit, però també revelador. No és una burla. David B. no és un dibuixant danès que busqui la polèmica. No assenyala amb el dit a determinats grups de població; situa el caos d’Orient Pròxim en un context històric. D’antuvi, aquesta caricatura no és ni proamericana ni proislàmica.
David B. cerca gràficament el desafiament i això dona a la tira una dimensió addicional. Igual que amb Sartrapi (Persépolis) i Spiegelman (Maus), la simplificació dels dibuixos funciona molt bé. Al 1953 la narració acaba de sobte i en realitat només hem tingut la història preliminar: 170 anys de conflicte, des de l’assetjament dels incipients Estats Units pels pirates de la “Costa Barbaresca” fins a la postguerra i les sinistres intervencions de la CIA a Orient Pròxim.
En el segon volum en endinsem en els esdeveniments claus que ens ajuden a entendre la dimensió del conflicte. Des de la “Guerra dels Sis dies”, que es refereix a la guerra àrab-israeliana de 1967, però es remunta a 1956, passant pel derrocament del monarca egipci va transferir el poder al modernitzador anti-imperialista Gamal Nasser, que va nacionalitzar la principal ruta marítima, el Canal de Suez, i que va provocar la invasió d’Israel, veí hostil, secundat per França i Gran Bretanya, i com no, amb temps per plasmar el paper del Estats Units, amb el general de la Segona Guerra Mundial Eisenhower, ara President, i el seu propi joc de Guerra Freda. També cal destacar el “Pla Omega” dels nordamericans, que pretenia marginar a Nasser i formar una aliança amb els saudites, rics en petroli. Van enviar suport militar a règims “amics” (llegeixi’s “alineats ideològicament”) com Jordània, on el rei estava “expulsant” als pro-Nasser, al mateix temps que subvertien al nou règim nacionalista de Síria. Si tot això li sona familiar, és perquè aquestes accions van donar forma a la turbulenta política actual de la regió.
Un dels punts més calents del segon volum és quan es capta les tensions de la Guerra Freda a la regió entre Israel, secundat pels Estats Units, i els països àrabs, alineats en la seva majoria amb la Unió Soviètica. Els conflictes militars continuen mentre Henry Kissinger dirigeix els jocs diplomàtics dels Estats Units. Això ens porta a 1979, un any molt agitat en tota la regió, que inclou la revolució iraniana i les seves conseqüències, de les quals ens arriba un relat complementari de les memòries Persépolis de Marjane Satrapi. Entrem en la següent dècada amb “Líban” (1982-84), centrat en un país i la seva capital, Beirut, tan devastats que es van convertir en el símbol de la vida en una zona de guerra.
En el tercer volum de la seva història gràfica de les relacions entre els Estats Units i Orient
Pròxim, Jean-Pierre Filiu i David B. cobreixen el tumultuós període que va començar amb la
invasió de Kuwait per l’Iraq en 1990 i va acabar amb la decisió d’Obama, en 2013, de no
intervenir a Síria. Abastant la Primera Guerra del Golf, l’ascens d’Al-Qaeda, la resposta militar
als atemptats de l’11 de setembre i l’actual conflicte a Síria, la tercera part està impulsada per l’enfrontament entre cinc presidents estatunidencs i els seus antagonistes d’Orient Pròxim: d’una banda, Ronald Reagan, George H. W. Bush, Bill Clinton, George W. Bush i Barack Obama; per un altre, Sadam Husein, Osama bin Laden i Bashar al-Assad. Abastant trenta anys de conflicte i diplomàcia, aquesta tercera part és una guia àgil i atractiva dels esdeveniments que van donar forma a la nostra política actual, des de l’auge del populisme i l’anomenat Estat Islàmic fins a la crisi mundial dels refugiats. Aquest tercer volum, que cobreix un període amb el qual més lectors estaran familiaritzats, s’aborda amb grans expectatives. Una sèrie de complexos conflictes a través i dins de múltiples països van fer de la segona part una lectura necessàriament exigent. La tercera part, no obstant això, és capaç de penjar la història sobre com alguns presidents estatunidencs ben recordats van exercir la seva política a la regió. Els autors no es arredran davant veritats incòmodes sobre els Estats Units i els seus aliats, i ofereixen algunes perspectives fascinants.
El President republicà Reagan utilitza la regió per als jocs de la Guerra Freda contra la Unió Soviètica, i després del col·lapse dels soviètics, el President Bush pare converteix al món islàmic en el nou home del sac. L’opinió dels creadors sobre el posterior demòcrata Bill Clinton és fascinant. Suggereixen que simplement va continuar les polítiques de Bush a la regió, fins que va necessitar una distracció de l’escàndol sexual de Monica Lewinsky, i va bombardejar l’Iraq mentre els seus oponents a casa es mobilitzaven per a destituir-li. Rebutgen la “propaganda (estatunidenca) que l’Iraq va tirar als inspectors d’armament de Nacions Unides, per considerar-la un estratagema per a justificar el bombardeig. Refutant qualsevol narrativa binària dels republicans com a “falcons” militaristes en comparació amb els “coloms” demòcrates, argumenten que l’atac de Clinton a l’Iraq en realitat va destruir una “Pax Americana” dirigida per Bush – relativa pau a la regió, i va deixar un desastre per al seu successor republicà, Bush Jr. No obstant això, sí que suggereixen que, en tornar els demòcrates al poder, Obama es va guanyar el suport del món àrab i va mantenir les tropes fora, centrant-se en el seu lloc a destruir a Al-Qaeda, l’organització multinacional que de fet havia declarat el gihad (guerra) als Estats Units.
La trilogia de còmics Los mejores enemigos és una lectura a través de la qual és difícil evitar la conclusió que els Estats Units capitalistes van destruir deliberadament els moviments socialistes que haurien millorat les condicions en la zona. És una gran quantitat d’història fascinant, de política, d’economia i (no ho oblidem) de cost humà ficada en aquestes cent petites pàgines. És una gesta impressionant de Filiu, més que igualada per B, que fa bon ús del seu domini de les representacions simbòliques de relacions complexes i de la seva fascinació infantil per les escenes de batalla. El cómic, a partir del segon volum, és alhora un relat fascinant d’esdeveniments que continuen tenint repercussió en el món i una classe magistral sobre el poder del còmic per a donar vida a aquests esdeveniments.
David B. parlava en el seu autobiogràfic Epiléptico dels plaers catàrtics que li produïa dibuixar escenes de batalla, i això s’aprofita bé en aquesta sèrie. No hi ha escenes d’heroisme. En canvi, converteix la parafernàlia de la guerra: soldats, armes, tancs, míssils, en belles composicions. Tanca conflictes i esdeveniments en imatges simbòliques i impactants: cinc enormes canons convergint sobre un únic soldat enemic; una diminuta casa palestina i el seu propietari enfront d’una sèrie d’edificis colons, arquitectònicament brutalistas i cadascun més gran que l’anterior. És difícil imaginar un artista millor. I també és difícil imaginar un còmic millor sobre aquesta temàtica.
Other Articles
Obre una nova escola al cim del Tibidabo
