Más allá del crash, de Niño-Becerra

El març del 2006, Santiago Niño-Becerra vaticinava que durant el 2010 esclataria una crisi econòmica postglobal. El 2009 publicava El crash del 2010 (Los Libros del Lince, 2009), on explica i argumenta quin és l’origen de l’actual crisi econòmica, de quins seran els seus efectes, fins on arribaria i si té solució, situant al lector a la història de l’economia, enunciant i explicant els fets, decisions i rutines adquirides per arribar on som. La cronologia de fets, amb els antecedents del sistema capitalista, el repàs a la història i els fonamentalismes, polítics i religiosos, el desenvolupament del sistema mercantilista (entre 1748 i 1762) i una breu història del capitalisme, l’eterna lluita de la societat de classes, els excessos comesos entre 1996 al 2007, la ineficaç tàctica de l’anar tapant forats,… si El crash del 2010, sempre amb la vocació de cercar i explicar la veritat, ens explica el com, perquè i quan, amb la publicació del didàctic i recomanable Más allá del crash (Los Libros del Lince, 2011), que amplia la informació de l’anterior obra, l’economista analitza la situació actual i el que ens espera, de forma precisa, rigorosa i pròxima. Quatre bloc el formen, un primer, plantejat com un pregunta-resposta, com si es tractés d’una extensa entrevista, a través de la qual va donant amb totes les claus de la crisi, un segon amb tres interrogants entorn de l’on som, perquè i ara què, una tercera part dedicada a Espanya i la situació que vivim, i per acabar, i una cronologia final, àmplia i explícita, de caire històric, donant com a resultat 190 pàgines que donen clarividència al què passa, i que provoquen el mateix impacte i desolació que Inside Job.

Quan va començar la crisi? Perquè? Quins són els responsables? Més de quaranta preguntes són les que respon Niño-Becerra, de forma amena, per tal de que qualsevol lector s’assabenti de com s’explica la crisis. La importància del deute, que s’ha anat incrementant perquè els consumidors poguessin assolir els seus somnis materialistes, i d’aquesta manera, les empreses poguessin presentar números verds; però, el paper dels especuladors i l’acumulació de crèdit sense regulació ni control ho va dinamitar tot, a part de l’exagerat ritme de l’economia i l’explotació de recurssos. A Espanya, per exemple, el deute total, de famílies, bancs, el públic, és a dir, el global, considerant els efectes creuats de tots els deutes, equival al 410% del PIB, dades del 31 de desembre del 2010. I sí, si els bancs no haguessin donat crèdit de la manera que ho varen fer, doncs la crisi no seria tal, però, els diners permeten viure millor, doten a la població de serveis públics, tot i que finalment, viure millor s’ha convertit en viure com un rei. Quan tothom guanyava, endeutar-se estava ben vist; i més encara, especul·lar.

Però Niño-Becerra es basa en fets, i per aquest motiu, va al gra. Explica que l’economia espanyola és hereva del franquisme. Per entendre l’economia, cal mirar la història, i el pes de l’església, de la monarquia, el caciquisme, que promouen la intransigència, i el presente, és a dir, els canvis constitucionals empesos per les obligacions de mercat, els sistemes de producció, les retallades per intentar relaxar els mercats (que no són res més que les empreses més importants del planeta), l’atur, i així, mirar cap al complicat futur que se’ns presenta: si es proposa una llei de control del deute públic, significa que els diners arribaran on arribaran, i quan en faltin, mala sort, i res a fer. La prioritat del mercat és minvar el deute públic i retallar l’estat de dret. L’atur no es soluciona així com així, comenta l’economista, i menys, quan estem destinats a que la tecnologia substitueixi la mà d’obra humana, tot i que es preveu que la productivitat s’incrementi, però no en benefici del treballador. Ara mateix, diu, Espanya viu el pitjor dels escenaris: baixa taxa d’activitat unida a una molt elevada taxa d’atur. L’economia de l’estat espanyol, hereva del franquisme, (construcció, cotxes, hosteleria i turisme generen un terç del PIB) necessita créixer un 2,0% per generar treball, i aquesta xifra, tenint en compte el sistema,  les regles del joc i com està el pati, és impossible d’assolir.

Prima de risc, rescats, agències internacionals de cal·lificació, la diferència entre els països del nord i del sud, la situació als EUA, el fons de rescat, el perill que corre l’estat de benestar (insisteix en que els serveis socials aniran a menys, perquè així ho marquen els mercats, que exigeixen retallar deute públic per cobrir altres deutes), un per un, Niño-Becerra toca tots els temes, fins que ens endinsem en una segona part on analitza de nou on estem i fins quan, de forma crua, realista i real: Pienso que los compromisos de reducción del déficit, los de España y los de otros países, aunque sean perseguidos, si son conseguidos, lo serán por inanición, y no tanto porque no vayan a aumentar los gastos sino porque los ingresos fiscales se derrumbarán, en España, en Europa, y en todo el planeta a medidad que la combinación del ‘agotamiento de la capacidad de endeudamiento-impagados-necesidad crediticia-desempleo’ vaya frenando la máquina económica. En aquesta part, l’economista analitza com estem i què passarà, i ve a dir que si es construexi un nou model ha de ser amb noves eines, diferents a les actuals. El darrer bloc, després de les pàgines dedicades exclussivament a la situació d’Espanya, és una excelsa cronologia de fets que s’inicia al segle XVI, més extensa i comentada que la que apareix a El crash del 2010, des dels antecedents del sistema capitalista, situats al 1536 amb l’obra de Juan Calvino, Institución dela religión cristiana, on delimitales bases de l’individualisme econòmic a travésd’una nova ètica: Déu veurà amb millors ulls a qui intenti obtenir el màxim. Destaca el punt i final de l’obra amb un text del film 2046 de Wong Kar-Wai (abans, en trobem de Juan Marsé, John Lennon, José Luis Sampedro i algun més), que apareix concretament al postifaci: Everyone who goes to / has the same intention / They want to recapture lost memories / because in… / … nothing ever changes. / But nobody really knows / if that’s true or not / Because nobody has ever come back.

La rutina de comprar-se un cotxe, un pis, viatjar, consumir cada cap de setmana, per tant, la del consumista, s’ha convertit en el pa de cada dia d’una ciutat com Barcelona, la norma, hàbit i normalitat de les grans ciutats. Perquè en això es basa el sistema; i el gran drama ha estat la desregularització, que finalment, gràcies en part a Nobels com Milton Friedman. Com es deia en un documental sobre Islàndia, hem deixat de ser persones per convertir-nos en consumidors. Tot i que Niño-Becerra es centra en oferir un punt de vista d’economista rigorós, amb les cites, com les de Wong Kar-Wai, queda clar què opina. Però, ell és economista, i analitza la realitat, no la jutja amb ideologia, i sí amb ciència. Ara bé, i aixó és una opinió pròpia, és humà, pensar que vivim en un sistema malalt, que només els malalts es poden adaptar a un sistema com el que vivim. I no ho deia un economista, ho deia Krishnamurti. Ara bé, acceptar aquestes regles del joc de forma passiva, indiferent, i inclús, com fan aquells que viuen a la glòria, satisfets que tot giri entorn dels diners, sense valorar conseqüències, és massa trist per viure en pau, sempre i quan un tingui consciència i tingui ganes d’utilitzar la intel·ligència per quelcom més que per pensar, precisament, en consum, oci i la normalitat imposada. Para que una población ociosa sea feliz, tiene que ser población educada, y educada con miras a un placer intelectual, así como a la utilitdad directa del conocimiento técnico. Aquesta és una reflexió de Bertrand Russell a Elogio a la ociosidad. Però, quin món veiem, i quin coneixem, a través de la història?

Individus com Niño-Becerra donen llum a tanta penombra, gràcies, en part, a la seva voluntat de conèixer i explicar la veritat, de forma clara, directa, sense enganys ni manipulacions, com així demostra a El crash del 2010 i a Más allá del crash. Amb obres valuoses i explicatives com aquestes s’entén l’economia i es comprèn què està passant i el perquè. Tenim crisi per anys, retallades per temps, i devallada de l’estat de benestar assegurada. L’actitud d’estudiosos com Niño-Becerra,  de voler donar a conèixer què està passant, ens permet mantenir cert optimisme, i una voluntat irreductible per presentar una bona disposició a noves idees, sobretot, per les que s’allunyin de la tendència històrica de l’economia, on una minoria ho ha controlat gairebé tot. Actualment, aproximadament un 10% de la població acumula el 85% de la riquesa mundial. Com definim la moral i l’ètica?

Us deixem amb el Singulars de tv3 (on avui mateix ha insistit que per sortir de la crisi es necessita un altre model) que va reunir a Niño-Becerra i a Arcadi Oliveres, on l’ enfoc científic del primer s’enfronta amb l’idealisme del segon, i sovint, s’abracen:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=1RHF_FcxXWQ]