Mi año de asesino, de Friedrich Christian Delius

0

Obrir els ulls i donar la benvinguda a un nou dia amb la idea de matar a algú no és quelcom que passi cada dia. Matar és de covards, diuen, però si s’ha de matar a un nazi, potser no ho és tant. Això deuria pensar també el protagonista de Mi año de asesino, la novel·la publicada per Sajalín Editores de l’escriptor alemany Friedrich Christian Delius, a qui havíem conegut gràcies a la mateixa editorial i la publicació de Retrato de la madre joven i El paseo de Rostock a Siracusa. L’escriptor alemany, partícip a les darreres reunions del col·lectiu d’intel·lectuals que varen agrupar-se per dinamitzar i revitalitzar la literatura alemanya després de la Segona Guerra Mundial, el conegut com Grup del 47, està considerat un dels grans escriptors contemporanis del seu país i del panorama europeu. Mi año de asesino és una obra ambiciosa, complexa i compromesa, on la crítica a la democràcia es fon amb la denúncia, i el crim, la literatura i el reportatge s’abraçaran per construir un relat punyent i veraç sobre la història d’una família i d’un país. Situada a l’Alemanya de 1968, l’autor dóna a conèixer com mandataris nazis varen aprofitar-se del beneplàcit i vista grossa d’una democràcia que que no es va comportar com a tal, en una trama sòlida i d’estructura bidireccional. I què millor que començar amb aquesta frase: Fue el día de San Nicolás, al anochecer, cuando recibí el encargo de convertirme en asesino.

Un jove estudiant de filosofia sent a la ràdio que un jutge nazi, Hans-Joachim Rehse, que va condemnar a mort a 230 persones ha estat absolt. Aquest és l’inici d’un relat en primera persona, que ens narra les vivències d’algú que decideix prendre’s la justícia per la seva mà i assassinar el nazi que ha quedat en llibertat, i escriure un llibre per justificar la seva decisió. A partir d’aquest moment, l’estructura narrativa es desdobla, endinsant-nos en la història del metge Georg Groscurth, el pare d’un amic del protagonista, mort per culpa del citat jutge. La família Groscurth havia participat en la lluita clandestina contra els nazis durant el Tercer Reich, activitat que havia marcat les seves vides per sempre. Concretament, Georg havia ajudat a jueus a amagar-se, canviant la seva identitat, i des de la seva posició de metge, havia impedit l’entrada de nous soldats a l’exèrcit nazi, considerant-los no aptes. Metge personal de Rudolph Hess, aprofitava la seva situació per atacar el règim nazi des de dintre. Respectat i ben considerat pels nazis, desconeixedors aquests de seva ideologia, Georg el·laborava informes i pamflets anti-nazis, situant-se la seva acció al nivell de la del responsable de l’Operació Valkiria, Claus von Stauffenberg. Un infiltrat de la Gestapo finalment destapà els seus plans i és condemnat a mort el 1944. La dona de GeorgAnnalise Groscurth quedava marcada, amb el llast de ser la dona d’un ex-comunista, ideologia perseguida durant els anys posteriors a la victòria aliada contra els nazis. Ella a més denuncià davant la UE el rearmament militar de la RFA. Per més inri, els nazi van ser rehabilitats i assimilats per part de la societat alemanya a partir de 1950. Annalise va haver de treure endavant els seus fills com a persona non-grata en el bàndol occidental, situació que els perseguirà. La democràcia havia de combatre contra l’herència nazi, i aquesta sovint tenyia les capes altes de la societat. Els Groscurth varen ser perseguits per comunistes durant anys; la democràcia no era tal. Vet aquí per tant un relat que ens dóna a conèixer per una banda la vida i personalitat d’algú que decideix sortir a matar a un ésser humà, bé, a un nazi, i d’altra banda, el relat d’un context socio-polític que ens emmarca una novel·la on el punt de vista de l’autor resulta ben explícit i engrescador, reflexionant sobre el paper de la democràcia i la justícia a les nostres vides, sabedor que són eines sovint al servei dels mateixos. Roosevelt deia que una gran democràcia ha de progressar o aviat deixarà de ser o gran o democràcia. I ho va clavar. 

Friedrich Christian Delius, amb la seva novel·la, publicada el 1994, destapa les misèries i vergonyes d’un país que de portes enfora va fer creure que la seva transició era poc menys que modèlica i que no tenien cap problema en reconèixer els errors del passat; no obstant, la realitat va ser una altra, com bé se sap si es llegeixen els llibres d’història i si es té la fortuna de trobar-se amb un autor com ell. El matrimoni Groscurth va viure a les seves carns el nazisme i el post-nazisme; el llibre ens narra com el sistema va assimilar a bona part del gruix que treballava en l’aparell nazi un cop finalitzada la guerra, i com la democràcia es va mutar per assimilar-los. Cualquiera que puedan ser las ventajas y desventajas administrativas de la centralizació, su resultado político siempre es el mismo: la monopolización del poder provoca la desecación o el filtrado de todas las auténticas fuentes de poder en el país. Hannah Arendt, a Sobre la violencia, ens deixa aquesta reflexió, suggerida per Delius a la seva obra, on ens trobem amb una teranyina burocràtica de passat nazi que va fent seva una societat que intenta passar per alt un passat que empobrirà la futura democràcia per culpa d’una transició nacional falsejada i manipuladora.

Mi año de asesino és un viatge a l’Alemanya de la transició, a través de tres dècades convulses, en una societat esquizofrènica i totalment dividida després d’una guerra mundial que va donar pas a una altra, la guerra freda. I com a protagonista, algú que no tolera que la democràcia sigui un sistema podrit i enganyós, que decideix assassinar a un dels que varen banalitzar el mal i recolzar un règim criminal com el nazi. Estem davant d’una novel·la idònia per entendre millor la història del segle XX a Alemanya i a Europa, d’un el·laborat exercici literari que funciona a la vegada com una trama al voltant d’un assassinat i com un relat envers la violència, el poder i la democràcia.

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply