‘Moments estel·lars de la humanitat’, d’ Stefan Zweig

0

moments_estellars_de_la_humanitatRecordar alguns dels moments més atractius i determinants de la història de la humanitat de la mà d’Stefan Zweig em semblava que podria resultar una mena de viatge en el temps; finalment ha resultat com una classe magistral d’avaluació de la història i de la humanitat. Zweig és un escriptor mesurat i subtil que et submergeix de forma veraç, en aquest cas, cap a capítols que ell considera estel·lars com les ressurreccions de Händel i Goethe per crear El Messies i Elegia de Marienbad respectivament, la caiguda de Bizanci a mans de l’hereu de l’imperi otomà, l’implacable sultà, Mehmet, o l’assassinat de Marc Tul·li Ciceró, fruit de l’aliança de tres covards ambiciosos com Marc Antoni, Octavi i Lèpid. La lectura d’aquest Moments Estel·lars de la Humanitat és tan enriquidor com divertit, tot i que les reflexions de Zweig posen a un en alerta permanent. Treure els colors als inútils, elogiar sense fer el ridícul, criticar sense proclames infantils, rememorar l’essència de l’art autèntic,…Sona atractiu; i què millor que fer-ho des de la mirada de Zweig, l’escriptor que va decidir suicidar-se (amb la seva dona) en el seu exili brasiler perquè creia que els nazis conquistarien el món.

suicidi-zweig_i_dona

A més dels tres capítols citats, trobem entre d’altres, els dedicats al capità Rouget de Lisle i la creació de la melodia eterna de La Marsellesa; a l’ambiciós Napoleó i la definitiva batalla de Waterloo; al perseguit descobriment de El Dorado; a la lluita absurda pel Pol Sud; a l’indult de Dostoievski poc abans de l’execució; al viatge per Rússia de Lenin l’any 1917, i al que fa referència al fracàs humà de Woodrow Wilson i el seu “Mai més guerra”. En tots ells, el punt de vista de Zweig és palpable i pròxim durant la lectura. El cant a la vida i a la llibertat, la crítica directa i lògica als egoismes i a les ànsies de poder, l’elogi objectiu i reflexiu a les honestes intencions d’individus utòpics pels lluitadors i impossibles i/o irreals pels conformistes, es desprenen de la sosegada i diàfana narració de Zweig. Ens aturarem al darrer capítol del llibre: el que fa referència a les Societat de les Nacions de Woodrow Wilson, l’intent de Pau Total després de la 1a GM. El seu crit a l’ humanitarisme provoca que el seu nom adquireixi connotacions messiàniques. El seu vaixell va per tota Europa cridant llibertat, drets humans, pau… creu en les millors paraules. Els altres mandataris frenen el seu primer anhel: fer públiques les reunions; hi ha masses interessos i draps bruts. Podrà fer-se realitat el Fata Morgana dels projectes de Wilson? Us podeu fer una idea, però per més detalls, al llibre, o a l’esplèndid film Wilson, de Henry King.

woodrow_wilson-mandataris_per_la_societat_de_les_nacions

La història es repeteix en la majoria de les vegades, tot i que el món ha canviat massa, que cadascú jutgi si anem a millor o a pitjor. Excepcions n’hi ha, casos que ja no es repeteixen, com el de Händel, que va donar-ho tot per crear El Messies (fins a 700 persones hi anaven a veure la funció, xifra que es considerava una multitud), a més de donar tots els diners de les recaudacions a causes benèfiques. Benvingudes excepcions, desobediències i rebel·lions, però són minoritàries; el que predomina són les repeticions dels errors, per la recurrent condició humana, que ve a dir que no donem per més, que som el que som i fan del món el que és. A Woodrow Wilson també va ser Premi Nobel de la Pau, tot i que ell sí va portar la pau gràcies a 14 punts que ell aportà per tancar el Tractat de Versalles.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply