Al 1992, Helmut Newton va publicar el llibre Pola Woman, on el fotògraf recollia un gran nombre de fotografies fetes amb polaroid, suport que utilitzava en cada una de les seves sessions fotogràfiques en forma d’esborrany per captar les primeres impressions de l’escena que anava a fotografiar. Newton afirmava que aquestes primeres instantànies fetes amb polaroid tenien una frescor, màgia i espontaneïtat que les imatges finals treballades i planejades acuradament no tenien. Amb aquest treball, el que pretenia Newton, era mostrar el seu gran bloc de notes, mostrant la part més primària i espontània del seu treball. Però Pola Woman no va ser massa ben rebut pels crítics de l’època, i no varen tallar-se gens alhora de criticar-lo, dient que era un treball poc cuidat i de molt poca qualitat.
Dinou anys després, les polaroids de Helmut Newton tornen a sortir a la llum, amb les crítiques convertides en lloances, amb el llibre que acaba d’editar l’editorial Taschen sota el títol de Polaroids, i que alhora serveix de catàleg de l’exposició, amb el mateix títol, que des del dia deu de juny, i durant cinc mesos, es pot veure a la Fundació Helmut Newton de Berlín. El llibre recull un total de 300 imatges, triades per la seva vídua June Newton, fent un recorregut per diferents dècades, i on hi podem veure moltes de les versions preliminars de les seves imatges més icòniques, que després acabarien formant part d’alguns dels seus llibres més importants com Sumo, A gun for hire o Work.
Raó no li faltava a Newton alhora de destacar la frescor i màgia que desprenen aquestes imatges, i l’essència i l’impacte segueixen sent el mateix que les seves fotografies d’alta precisió, ja que segurament la força de la fotografia de Newton resideix més enllà de la seva gran tècnica, i la trobem en la composició, en l’enquadrament perfecte, en la classe del seu fetitxisme, i en la seva particular visió de vouyeur de la burgesia més elitista, i en molts casos decadent.
