Tot és pel bé de l’imperi

0

Més enllà d’un sistema que parteix de la submissió als milionaris, als mercats i a l’ultracapitalisme desregularitzat i de les solucions que es proposen (a gran escala i a petita, com la trista pista de gel i la patètica Shopping Night de l’altre dia), de la miserable indiferència (a la que fa referència, també, Antonio Gramsci a Odio a los indiferentes), de la resignació d’alguns, de la rebel·lió d’altres, sovint fictícia i irracional, per tant , inútil, i de la opacitat d’un estil de vida i d’unes normes no escrites fonamentades en el consumisme i en l’encefalograma pla, a què ens podem acollir, sinó és a la història del nostre món, per tal de comprendre a uns i altres, a aquells i a nosaltres, a tu i a mi? Afortunadament, Catalunya és terra de grans historiadors, i Josep Fontana, un dels més importants a nivell internacional, és l’autor de Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado y Presente, 2011), una obra que ens pot donar un gran cop de mà per, com a mínim, comprendre el perquè de tot plegat.

Josep Fontana (Barcelona, 1932), autor de més de 500 publicacions, entre elles 30 llibres, entre ells, La història després del fi de la història, La història dels homes i Aturar el temps, presenta en aquest darrer llibre, obra que l’ha ocupat quinze anys de treball, un científic i acurat anàlisi de la construcció del nou ordre mundial un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. Set dècades més tard, la possibilitat de construir una societat fonamentada en l’estat de benestar, on la distribució de riquesa i de bens es realitzés d’acord a uns valors, una moral i una ètica, basada en la igualtat i la justícia, ha quedat en no-res, per culpa d’un sistema econòmic que ha promogut un règim radicalment invertit, on els mercats, l’especulació, la cobdícia, i la inutilitat han donat peu a una inèrcia nociva, desembocant en una crisi sistèmica de la que es vol sortir aplicant mesures similars a les que ens han dut fins un present gris i un futur tan negre com el que apunta el mateix Fontana en la tesis final amb la que finalitza les me´s de 1200 pàgines d’estudi i cronologia històrica argumentada i raonada. Les traves amb les que s’ha trobat la socialdemocràcia, la conversió dels valors democràtics en submissió als mercats, el com i el perquè de la desfeta democràtica i social, es converteixen en els diferents macguffins a través dels quals Josep Fontana recorre, amb vocació historiogràfica i científica, els fets que han provocat la desfeta que viu el nostre món.

Tot semblava indicar, després de la Segona Guerra Mundial, amb el final del nazisme, i la reivindicació de la democràcia i de l’estat de benestar, que el món estava en una gran moment per establir unes pautes polítiques, socials i econòmiques que redistribuirien guanys, pèrdues, i que es construiria una democràcia real. És una obligació moral aprendre dels errors de la història, i semblava el moment per gravar-se a foc el drama de la Gran Guerra, l’aparició del feixisme i del nazisme, i la destrucció total que va suposar la Segona Guerra Mundial. Amb tot per fer, potser era la gran oportunitat. Fontana accedeix als successos, circumstàncies i processos que varen tenir lloc a Europa, Amèrica, Àfrica i Orient, protagonistes dels gairebé setanta anys que recorre l’autor per seccionar i aprofundir en les causes i conseqüències de les decisions preses. Els països capdavanters van beneficiar-se de les complicitats creades després de la derrota del règim nazi. La divisió del món en dos blocs, el capitalista i el comunista, era el marc per construir una societat basada en el creixement i el progrés. Els daurats anys cinquanta varen donar peu, no obstant, a uns moguts anys seixanta, que varen suposar una injecció i dubtes prou importants, generant moviments socials com els de París i de Praga. L’any 68 va ser un punt d’inflexió pels dos blocs, i segons Fontana, es va demostrar que era (i és) impossible canviar cap sistema un cop està en ple rodatge. L’inici de la Guerra Freda. La crisi econòmica dels setanta, la tranquil·litat que va suposar per l’imperi comunista la crisi del comunisme, el consumisme establert com una normalitat i una inèrcia que aporta progrés i benestar social, l’especulació creixent i la consolidació de grans capitals varen iniciar una degradació social imparable: desigualtats socials, empobriment de les classes mitges, distàncies entre classes abismals, i la creença de que l’immobilisme social era definitiu.

Fontana utilitza una basta documentació i un rigorós mètode explicatiu per introduir-se en els arxius dels països protagonistes d’aquests seixanta-sis anys, i accedeix al Departament d’Estat nord-americà, incloent la CIA, al britànic, al soviètic, a l’alemany, entre d’altres, per trobar més claus que escenifiquin des de la Guerra Freda a la guerra del Vietnam, la caiguda del comunisme, la definició de sistema capitalista i els mecanismes de poder articulats per aquest com principis inexcusables per assegurar un progrés fictici, desigual, injust i incòmode per una meitat de la població mundial. Només cal donar un cop d’ull, i no a nivell econòmic, a la immersió de Fontana a la independència dels països africans, a la participació ianqui a més d’una cinquantena de conflictes bèl·lics a Amèrica Llatina per interessos evidents i coneguts, i la inseguretat que naixia de la desconfiança existent entre els dos blocs, que va sorgir després de les famoses reunions entre Roosevelt, Churchill i Stalin per posar fi a Hitler i els nazis. La desaparició de l’imperi comunista, en part, per la mala gestió de les crítiques rebudes i les pèssimes respostes donades als que criticaven els règims socialistes (el llibre ens recorda, entre d’altres, la crisi hongaresa, txeca i polonesa), la falta de confiança en els propis moviments i l’obsessió que provocava l’altre bloc, va col·laborar al desmembrament del bloc liderat pels soviètics. Aquest era una mena de contrapés a un capitalisme que resultava més atractiu i convincent a ulls d’una població àvida de capital, consum i materialisme (només cal veure la propaganda que sempre va tenir l’Alemanya de l’Est), va devaluar d’alguna manera tot el món, certificant el regnat capitalista de forma irredimible. Ara bé, l’aparició de nous moviments socials, del feminisme, de nous ideals, provinents dels hippies, del maig del 68, de la confirmació de que es podia posar en dubte el poder, varen consolidar una tendència crítica que posava de manifest les incongruències, mentides i manipulacions d’un sistema que considera que a través de negoci, especulació i lucre s’arriba a un creixement que possibilita un progrés beneficiós per tothom. Els fets han demostrat ben bé el contrari, i ni així, es fa autocrítica, no es busquen alternatives des del poder, només es retalla perquè tot continuï de la mateixa forma, consolidant una societat on els rics són més rics (mirem Forbes, mirem dades), i els pobres més pobres, on la classe mitja s’està empobrint, per tant desapareixent, on la classe mitja-alta passa a ser la classe mitja (minoritària), no s’inverteix ni en formació ni en feina, ni molt menys, en cultura, i on l’educació i la sanitat és qui paga els plats bruts; les armes, els reis, els banquers i grans empresaris són intocables.

El llibre finalitza, no sense abans aturar-se a la primavera àrab i en els indignats, amb una tesi final que ho pinta tot bastant negra, tot i que reivindica el caràcter democràtica de la Carta de l’Atlàntic de 1941, a la qual no se li va fer gaire cas. Fontana considera que la ciència en la que treballa és una eina vital per reconèixer errades i així, rectificar per estalviar-se més penes i misèries, i d’aquí, la importància i necessitat d’obres com aquesta, que permeten reconèixer, assimilar i rectificar. D’altra banda, els que manen no veuen el món ni com el veu Fontana, ni com el veu Hobsbawn, ni com el veia Termes, ni com el veiem una part de la població, reconeguem-ho, minoritària. Per tant, quina és la resposta que cal donar a una majoria, dividida entre la submissió, la indiferència, el passotisme i la resignació, o inclús, el convenciment, de que les decisions preses per la UE i els respectius governs que s’han acollit a retallar l’estat de benestar?

La resposta, potser la tenim a les més de dues-centes pàgines de bibliografia que presenta l’obra de Fontana, on el lector més experimentat i crític podrà utilitzar per cercar alguna resposta més, tot i que no cal oblidar que com més se sap, més ignorant i desbordat se sent un. Com va dir en una recent entrevista al diari El Público, Fontana assegura que ni el feixisme va aconseguir el que va aconseguir el capitalisme. I veient d’on venim, gràcies a aquest formidable Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (Pasado y Presente, 2011), és prou evident que podem pensar que té tota la raó.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.