El terror nazi vist per Primo Levi

0

Abans de discutir sistemàticament els motius que van empènyer alguns presoners a col·laborar en diferent mesura amb l’autoritat del Lager, cal afirmar amb decisió que davant de casos humans com aquests és imprudent precipitar-se a emetre un judici moral. Ha de quedar clar que la màxima culpa recau sobre el sistema, sobre la mateixa estructura de l’Estat totalitari; el concurs en la culpa per part de col·laboradors individuals, grans i petits (mai simpàtics, mai transparents!) sempre és difícil de valorar. És un judici que només voldríem confiar a qui s’hagi trobat en circumstàncies semblants, i que hagi tingut manera de comprovar en ell mateix que significa actuar en estat de coerció. Ho sabia perfectament Mazoni: “Els provocadors, els prepotents, tots aquells que d’alguna manera són injustos amb els altres, són culpables no sols del mal que fan, sinó de la perversió a que menen l’ànim dels ofesos”. La condició d’ofès no exclou la culpa, i sovint aquesta culpa és objectivament greu, però no conec cap tribunal humà al qual delegar-ne mesuradament. 

Aquest extracte d’ Els enfonsats i els salvats de Primo Levi ens serveix per presentar la Trilogia d’Auschwitz, formada per aquest i dos títols més, Si això és un home i La treva. Recentment, Edicions 62, qui ja havia publicat per separat les tres obres, ha presentant en edició de la col·lecció labutxaca, i recopil·lat totes tres en un sol volum, permetent recuperar el llegat de l’autor italià, el qual es va unir a la resistència antifeixista amb altres camarades, fins que els nazis el varen capturar i empresonar al camp de concentració d’Auschwitz. A Si això és un home, que va començar a escriure a finals de 1945 i la va acabar al 1947, per tant, poc després de sofrir l’experiència al terrible Konzentrationslager Auschwitz-Birkenau, Levi ens aproxima al terror que va viure-hi, així com a la deshumanització dels presoners i la lluita o intent de lluita per sobreviure.

Cadascú es va acomiadar de la vida de la manera que més se li adeia. Alguns van resar, altres van beure fora mesura, altres es van embriagar amb la darrera passió execrable… Havien tancat les portes de seguida, però el tren no es va moure fins la nit… De cop va arribar el desenllaç… Una desena d’SS es mantenien apartats… En un moment donat es van ficar amb nosaltres… Van començar a interrogar-nos un per un, en un italià dolent.

Posteriorment, Levi va escriure La treva, on narra el seu retorn a Itàlia després de que al gener de 1945, l’exèrcit rus arribés a Auschwitz, provocant l’evacuació a corre-cuita dels nazis.  Aquests tenien ordres de Hitler d’endur-se a tots els homes sans i aptes per treballar, però un bombardeig nocturn va precipitar els fets, tot i que alguns varen ser evacuats prèviament a Buchenwald i Mauthasen, abans que el 27 de gener de 1945, per fi, entressin els russos, i no donessin crèdit al que tenien davant: muntanyes de cossos descompostos, éssers vius, pocs, afamats i en unes condicions inimaginables, barracons destrossats… Levi ens apropa a la seva alliberació el camí de tornada a casa. El 19 d’octubre, després de passar per diferents camps, vagons i reflexions, va arribar a Torí, a casa seva.

El darrer llibre que ens trobem en aquesta Trilogia d’Auschwitz és Els enfonsats i els salvadors, publicat originalment al 1986. El pas dels anys permeten a Levi oferir un relat pausat, profund i clarivident dels anys en els que va ser un presoner més dels nazis. De forma clarivident i analítica, l’autor desgrana punt per punt, des d’un punt de vista sociològic, psicològic i polític, el que va viure, veure i patir, amb una eloqüència, lucidesa i simplicitat plenes de virtut i comprensió. Des de la memòria (principal tema de l’obra) i el seu paper per recordar i fer front el dolor d’aquells dies, la comunicació al lager, la inútil violència INÚTIL, la conversació amb Jean Améry, els estereotips, la barreja de vergonya i alegria en el moment de l’alliberació,… El punt i final a aquesta trilogia, que ens condueix primer a l’horror nazi, posteriorment al retorn a casa, i finalment, aquesta brutal reflexió, ens evoca a El hombre en busca de sentido de Viktor Frankl, per exemple. Ara bé, Levi s’atreveix, evidentment, amb la política, reflexionant sobre les zones grises de poder, zones situades entre opressors i oprimits, així com l’estafa política i econòmica que sovint s’amaguen en les decisions dels governants més inhumans, així com les seves causes i conseqüències.

Primo Levi és un altre autor que ens fa reflexionar sobre la història del nostre món, i sobretot, la història contemporània, perquè realment, vist com va tot, em pregunto: els éssers humans aprenem realment de la història? Em quedo simplement amb una reflexió de Woody Allen, qui entén la vida com un camp de concentració, perquè facis el que facis, no en surts viu. No és qüestió de ser frívols, però si mirem la història, fem una ràpida panoràmica de la situació del món, potser tot i que la pròpia història ens permet corregir errors, observem com gairebé sempre, venç l’ambició, la cobdícia, la crueltat i la maldat: l’home, per poder i/o diners, és capaç de tot. I així ens va.

Us deixem amb el documental realitzat per la RAI a Primo Levi el 1983, en motiu del seu retorn a Auschwitz:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=cPOKXfHOuw4]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply