La mÃtica sèrie de Matt Groening i cia, The Simpsons, ha fet 20 anys. La sèrie, que des del primer dia es passa per la conservadora cadena Fox, ha regalat hores i hores de televisió de qualitat en la que és la millor sèrie de televisió, amb permÃs de Futurama, i allunyant-se de les banals i ensopides propostes que ocupen la televisió i el temps lliure.
Evidentment, els Simpsons és molt més que una sèrie de televisió, tal com ho demostren llibres com Detrás de los Simpsons, Los Simpsons y la filosofÃa o la pròpia pel·lÃcula que es va estrenar al 2007. 449 capÃtols que ens fan riure amb els millor dels humors possibles, que és aquell que es basa en la mateixa realitat. I si es fa amb infinits referents cinematogrà fics, televisius i literaris, i sempre mirant, com és el cas , no es pot demanar més. Els Simpsons és una sèrie que critica amb tant sentit de l’humor la societat de consum, la ‘idiocrà cia’, els polÃtics, els empresaris, les coses més quotidianes, i en general, tot, amb una grà cia i fresor que sembla impossible repetir una sèrie d’aquesta qualitat, tan creativa crÃtica, i el que és segurament més lloable, tan i tan divertida.
La famÃlia Simpson és el prototip de famÃlia occidental, i és per aquest motiu que pots veure’t reflectit a través d’uns cafres del tot reconeixedores. El tà ndem Homer–Marge, gent molt senzilla, treballadora, ella, una ex-ludòpata i ex-alcohòlica que s’està tot el dia a casa, amb un fill i una filla que són dos móns paral·lels, amb animals a casa, addictes a la televisió, i que sobreviuen i fan el que poden; i aquests, amb el que poden, en mans del genis com Matt Groening i el seu sensacional equip de guionistes, per on han passat noms com John Swartwelder (el més prolÃfic), Conan O’Brien, Ricky Gervais, Seth Rogen i Evan Goldberg, és molt.
Perquè de Homer‘s, el món, malauradament per la vida real, n’està ple; a la feina, a casa i a tot arreu; llà stima que la majoria no fan la grà cia que fa Homer Simpson, més aviat tot el contrari. A la vida real, aguantar un Homer és un suplici mà xim, potser aquest és el motiu pel que un es trenca de riure. Marge Simpson i les seves germanes, les germanes Bouvier (cognom de solteres), Patty i Selma, també són arquetips més que versemblants. Marge és una dona que s’entrega amb cor i à nima als seus fills i al seu marit, sempre i quan no tingui una de les seves fases de recaiguda, on mostra la seva altra cara, allunyant-se de la moralitat i capacitat per mantenir unida la famÃlia. Les germanes, que per diferents circumstà ncies són dones solità ries i solteres, simbolitzen tot el contrari: odien a Homer, odien la vida familiar, i detesten, perquè l’anhelen però no saben com trobar-la, tot allò que s’identifiqui amb la paraula felicitat. Bart, Lisa i Maggie, els fills, serien la representació de les tres instà ncies psÃquiques fonamentals estudiades per Freud. Bart és el Ello de la famÃlia, Lisa és el Superjo, i Maggie, la petita, el Jo, la part defensiva inconscient de la famÃlia Simpson.
Són molts els moments que ens han fet riure de manera descontrolada, i sempre amb una mala baba i una moralina de rerefons. Des del dia en el que Homer és astronauta de la Nasa, i el desastre és devastador; el dia del viatge de ‘peyote’; el capÃtol en el que s’ho gasta tot en un ordinador per navegar per internet com el Senyor X; l’especial de Halloween que és un homenatge a El Resplandor; el capÃtol en el que entra a la fà brica on treballa Homer el tÃpic trepa, pilota i home perfecte i llepaculs de ‘jefes’, que entra en una batalla particular amb Homer que acaba amb la mort del paio, i en un final de capÃtol enorme, en el funeral de l’empleat ideal amb un Homer roncant demanant a Marge que canvïi de canal perquè s’avorreix; i què dir del capÃtol on George Bush pare es converteix en veï de Homer, posant a tots dos al mateix nivell d’inutilitat mà xima.
Nosaltres ens quedem amb el capÃtol que comença amb la iniciativa de Homer de fer un hort al jardà de casa. Un cop fet, uns corbs negres l’envaeixen i el fan seu. Ni l’espantaocells ni res pot amb els corbs, que finalment ataquen a Homer, lesionant els ulls del nostre inútil preferit. La famÃlia se’n va a veure el doctor d’Springfield, el Dr. Julius Hibbert, qui li recepta marihuana terapèutica per curar-li els ulls. La imatge de Homer fumant herba, tenint viatges psicotròpics, escoltant música psicodèlica, i amb ulls de fumat, no té preu. El gir de 180º que dóna la trama, recurs 100% marca de la casa Groening, des de l’hort a les fumades d’herba de Homer, passant per les discussions amb la famÃlia sobre la droga, les cares de la famÃlia veient a Homer el seu canvi d’actitud al passar a ser un hippie defensor de la marihuana, ofereixen un dels capÃtols, de tants, que no et canses de veure.
Ens deixem de parlar de Flanders, de l’avi Abe Simpson, de l’Apu, de Krusty, del Dr. Nick Riviera, de l’actor secundari Bob, d’Otto, de Seymour Skinner, d’Edna Krabappel, de Milhouse Van Houten, la particular versió Simpson d’Scrooge de Cançó de Nadal, el Sr. Burns, i el seu servent, Smithers, i de mil-i-una situacions, referents, detalls i gags imprescindibles… en definitiva, ens deixem de parlar de gairebé tot el que és i forma una de les poques meravelles que ens ha donat la caixa tonta i aniquiladora, i tot grà cies al cervell de Matt Groening i el de tots els guionistes que han passat per una de les factories artÃstiques més brillants a tots nivells de la història de la televisió. Llarga vida als Simpsons.