Els Simpsons, 20 anys

La mítica sèrie de Matt Groening i cia, The Simpsons, ha fet 20 anys. La sèrie, que des del primer dia es passa per la conservadora cadena Fox, ha regalat hores i hores de televisió de qualitat en la que és la millor sèrie de televisió, amb permís de Futurama, i allunyant-se de les banals i ensopides propostes que ocupen la televisió i el temps lliure.

Evidentment, els Simpsons és molt més que una sèrie de televisió, tal com ho demostren llibres com Detrás de los Simpsons, Los Simpsons y la filosofía o la pròpia pel·lícula que es va estrenar al 2007. 449 capítols que ens fan riure amb els millor dels humors possibles, que és aquell que es basa en la mateixa realitat. I si es fa amb infinits referents cinematogràfics, televisius i literaris, i sempre mirant, com és el cas , no es pot demanar més. Els Simpsons és una sèrie que critica amb tant sentit de l’humor la societat de consum, la ‘idiocràcia’, els polítics, els empresaris, les coses més quotidianes, i en general, tot, amb una gràcia i fresor que sembla impossible repetir una sèrie d’aquesta qualitat, tan creativa crítica, i el que és segurament més lloable, tan i tan divertida.

La família Simpson és el prototip de família occidental, i és per aquest motiu que pots veure’t reflectit a través d’uns cafres del tot reconeixedores. El tàndem Homer–Marge, gent molt senzilla, treballadora, ella, una ex-ludòpata i ex-alcohòlica que s’està tot el dia a casa, amb un fill i una filla que són dos móns paral·lels, amb animals a casa, addictes a la televisió, i que sobreviuen i fan el que poden; i aquests, amb el que poden, en mans del genis com Matt Groening i el seu sensacional equip de guionistes, per on han passat noms com John Swartwelder (el més prolífic), Conan O’Brien, Ricky Gervais, Seth Rogen i Evan Goldberg, és molt.

Perquè de Homer‘s, el món, malauradament per la vida real, n’està ple; a la feina, a casa i a tot arreu; llàstima que la majoria no fan la gràcia que fa Homer Simpson, més aviat tot el contrari. A la vida real, aguantar un Homer és un suplici màxim, potser aquest és el motiu pel que un es trenca de riure. Marge Simpson i les seves germanes, les germanes Bouvier (cognom de solteres), Patty i Selma, també són arquetips més que versemblants. Marge és una dona que s’entrega amb cor i ànima als seus fills i al seu marit, sempre i quan no tingui una de les seves fases de recaiguda, on mostra la seva altra cara, allunyant-se de la moralitat i capacitat per mantenir unida la família. Les germanes, que per diferents circumstàncies són dones solitàries i solteres, simbolitzen tot el contrari: odien a Homer, odien la vida familiar, i detesten, perquè l’anhelen però no saben com trobar-la, tot allò que s’identifiqui amb la paraula felicitat. Bart, Lisa i Maggie, els fills, serien la representació de les tres instàncies psíquiques fonamentals estudiades per Freud. Bart és el Ello de la família, Lisa és el Superjo, i Maggie, la petita, el Jo, la part defensiva inconscient de la família Simpson.

Són molts els moments que ens han fet riure de manera descontrolada, i sempre amb una mala baba i una moralina de rerefons. Des del dia en el que Homer és astronauta de la Nasa, i el desastre és devastador; el dia del viatge de ‘peyote’; el capítol en el que s’ho gasta tot en un ordinador per navegar per internet com el Senyor X; l’especial de Halloween que és un homenatge a El Resplandor; el capítol en el que entra a la fàbrica on treballa Homer el típic trepa, pilota i home perfecte i llepaculs de ‘jefes’, que entra en una batalla particular amb Homer que acaba amb la mort del paio, i en un final de capítol enorme, en el funeral de l’empleat ideal amb un Homer roncant demanant a Marge que canvïi de canal perquè s’avorreix; i què dir del capítol on George Bush pare es converteix en veï de Homer, posant a tots dos al mateix nivell d’inutilitat màxima.

Nosaltres ens quedem amb el capítol que comença amb la iniciativa de Homer de fer un hort al jardí de casa. Un cop fet, uns corbs negres l’envaeixen i el fan seu. Ni l’espantaocells ni res pot amb els corbs, que finalment ataquen a Homer, lesionant els ulls del nostre inútil preferit. La família se’n va a veure el doctor d’Springfield, el Dr. Julius Hibbert, qui li recepta marihuana terapèutica per curar-li els ulls. La imatge de Homer fumant herba, tenint viatges psicotròpics, escoltant música psicodèlica, i amb ulls de fumat, no té preu. El gir de 180º que dóna la trama, recurs 100% marca de la casa Groening, des de l’hort a les fumades d’herba de Homer, passant per les discussions amb la família sobre la droga, les cares de la família veient a Homer el seu canvi d’actitud al passar a ser un hippie defensor de la marihuana, ofereixen un dels capítols, de tants, que no et canses de veure.

Ens deixem de parlar de Flanders, de l’avi Abe Simpson, de l’Apu, de Krusty, del Dr. Nick Riviera, de l’actor secundari Bob, d’Otto, de Seymour Skinner, d’Edna Krabappel, de Milhouse Van Houten, la particular versió Simpson d’Scrooge de Cançó de Nadal, el Sr. Burns, i el seu servent, Smithers, i de mil-i-una situacions, referents, detalls i gags imprescindibles… en definitiva, ens deixem de parlar de gairebé tot el que és i forma una de les poques meravelles que ens ha donat la caixa tonta i aniquiladora, i tot gràcies al cervell de Matt Groening i el de tots els guionistes que han passat per una de les factories artístiques més brillants a tots nivells de la història de la televisió. Llarga vida als Simpsons.