Robert Doisneau, el fotògraf del carrer

0

“La desobediència sembla una funció vital meva, i haig de confesar que l’he practicat en moltes ocasions”

Robert Doisneau (Gentily, 1912-París, 1994) va ser un fotògraf que durant més de sis dècades va fotografiar el carrer “deixant-se endur per sentiments d’atracció i de repulsió, conduït d’un costat a l’altre per aconteixements i guiat per la intuició, sovint, rebel”. Doisneau va néixer als suburbis de París i va viure tota la vida al mateix pis des dels 25 anys, a Montrouge. No li calia més, de fet, per ell, “les limitacions no tenen perquè ser dolentes”. Ell tenia una mirada positiva: “hi havia dies en els que la simple activitat de mirar infuneix una felicitat absoluta”. La senzillesa i la sobrietat formaven part de la seva persona i de la seva fotografia; captava “el gest normal de la gent normal en situacions normals”.

Es va formar com a gravador litògraf a l’École Estienne de París, i va treballar com a tipògraf. Posteriorment, va aconseguir una feina d’ajudant en un petit estudi fotogràfic. Al 1929-1930, amb 17 anys, comença a fer les seves primeres fotografies. El seu esperit inquiet el va fer arribar al despatx d’André Vigneau, fotògraf, dibuixant i escultor reputat. Aquest va obrir la ment de Doisneau a un món nou: el va apropar a noves idees, a artistes com Prévert, Germaine Krull, Kertész, Man Rai i Brassaï. Al 1932, es compra una Rolleiflex, la seva primera càmera. I el mateix anys,el diari L’Excelsior li compra unes fotos que va fer a un mercat de segona mà. El servei militar i una crisi econòmica el van obligar a agafar una feina com a fotògraf de Renault. Va conèixer l’avorriment i es va dedicar a arribar tard cada dia fins que el van acomiadar. Va arribar la guerra i va sobreviure com va poder, gravant postals per vendre-les, i confeccionant documentació falsa per la Resistència. També va tenir temps per fotografiar el París ocupat.

Amb París alliberada, després d’unes fotos de l’aixecament popular, s’incorpora a l’agència ADE. Poc després, a l’agència Rapho, amb Landau, Brassaï, Nora Dumas, Ylia i Émile Savitry i Willy Ronis. Famosos, els suburbis, entorns obrers, vagabunds, en definitiva, gent i situacions, les quals, gràcies a la seva paciència, mirada i bon gust, sabia quan captar el moment idoni per fer la foto. El dolor humà, la noblesa li suposaven “un plaer pervers”, perquè considerava que “la vida transcurria sense més”. Alguns el titllaven d’antiacadèmic i superficial. A 1947, va ser director de fotografia de El silencio es oro, de René Clair i París 1900, de Nicole Védrés. Ell, cinèfil tota la vida, sobretot del Hollywood dels 30 i 40, del film noir i de la nouvelle vague, no va desaprofitar aquestes i d’altres oportunitats per fer cinema i vídeo (els darrers anys de vida va fer vídeo experimental).

El periodista i llibreter Robert Giraud el va apropar a la vida nocturna de París. Doisneau treballava llavors per Vogue, i les incursions amb Giraud per Montparnasse i Saint-Germain-des-Prés li servien de teràpia per desconnectar del seu modus vivendi, fotografiar moda. Els clubs de jazz i els cafès, on va conèixer a Simon de Beauvoir, Albert Camus i Jean Cocteau, entre d’altres, van suposar aire fresc per ell. Són els anys de Besos, sèrie sobre amants de París i la més exitosa fins el moment, que el va dur fins a exposar al Museu d’Art Modern de Nova York al costat de Brassaï, Ronis i Izis. Los carniceros melómanos i Maddemoiselle Anita van ser d’altres sèries de la prolífica dècada dels 50, totes dues sobre les nits de bohèmia amb Giraud. Al 1956 i 1957 rep el premi Niepce de l’associació Gens d’Image, creada per Albert Plécy i Raymond Grosset.

A la dècada dels 60, la fotografia va patir el boom de la televisió, l’aparició de fotògrafs especialitzats, i el gust per la fotografia neutra. És l’eclipsi de la fotografia. No obstant, Doisneau va ser director de fotografia de Disparad al pianista, de François Truffaut. Als 70 va haver una mena de renaixement. Es va crear el festival Rencontres Internationales de la Photographie d’Arles, un aconteixement anual que recuperava el bon gust per la fotografia. Doisneau era considerat una figura clau en la fotografia d’autor, i entre d’altres inauguracions, va protagonitzar la de la Fundació Nacional de la Fotografia a França. Al 1979, Claude Nori va publicar la primera retrospectiva de Doisneau, Trois secondes d’éternité. Posteriorment, el Centre Nacional de Fotografia de França va publicar un volum de butxaca sobre la seva obra. I al 1984, va ser director de fotografia de Un domingo en el campo, de Bernard Tavernier.

Des d’aquest moment, abraçar a Doisneau era habitual. Gran Premi de Fotografia per aquí, teles i ràdios barallant-se per ell, vendes exagerades dels seus llibres, postals i pósters. I com era enorme, l’èxit no el va alterar per res. Modest, com sempre, afirmava que “era reporter per fins personals… mai vaig pretendre crear una obra amb les meves fotografies, simplement volia deixar un record del petit món que vaig estimar”. Va acabar una mica fart del París dels 80 i 90, del ciment, del formigó, de la modernitat freda i gèlida i sobretot, de les maneres dels nous fotògrafs, “no transmeten confiança; s’ha acabat la màgia”. Per ell, “era la fi de la fotografia pura”.

Realisme, ironia, rebel·lió, humanitat, modèstia, espontaneïtat, naturalitat…la fotografia de Doisneau és eterna, intemporal, que volia retratar “un món en el que les persones serien agradables, un món on es trobaria la tendresa que desitja sentir. Les meves fotografies són una mena de prova de que aquest món pot existir”. Amb una sola fotografia ja li calia per suggerir un grapat de sensacions i emocions. Una mirada tan senzilla i diàfana només està a l’abast dels més grans.

La vida no és en absolut feliç, però hem de tenir humor, una mena de refugi en el qual ocultar els nostres sentiments.

Robert Doisneau

Informació extreta de Robert Doisneau, de Jean-Claude Gautrand (Taschen)

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply