100 discs de la dècada dels 90
L’evolució i el canvi van marcar la dècada dels 90. Una generació de músics es van encarregar de girar el curs de la música i acabar amb els convencionalismes amb que va acabar la dècada dels 80. Així doncs, l’anomenada música alternativa va agafar el poder medíatic, gràcies sobretot a l’impacte de Kurt Cobain i els seus Nirvana. Si als 80 el que predominava a les llistes d’èxits era el pop insubstancial i el hard -rock de tendència AOR, els següents 10 anys van ser per els grups que representaven tot el contrari, i que defensaven una lírica més realista.
Grunge, trip hop, electrónica, indie pop, hip hop, metal, industrial, brit pop; aquest van ser els gèneres més representatius d’una dècada de gran producció musical, encara que algú va voler-ho simplificar amb l’etiqueta de música alternativa. En aquells anys internet encara era un experiment, i les discogràfiques van viure la seva particular “golden age” així doncs la quantitat de grups que van sortir va ser considerable, i els beneficis de les discogràfiques desorbitats, a la vegada que el gust de la gent s’obria a altres estils i els prejudicis musicals desapareixen, gràcies, en part, a l’aparició dels festivals d’estiu, on es combinaven grups de tots els estils i gèneres, cosa inaudita anys abans. Poc a poc el camp de visió musical dels grups s’ampliava i la riquesa musical augmentava a mesura que avançava la dècada, convertint-se en una de les millors collites de tots els temps. Així doncs, triar el més destacat d’aquell període és realment complicat i fora s’han quedat treballs tant influents i celebrats per alguns, com l‘Ok Computer de Radiohead, Dog Man Star de Suede, Debut de Bjork, Odelay de Beck, Last Splash de The Breeders, Exit Planet Dust de Chemical Brothers, Different Class de Pulp, Parklife de Blur, treballs que podrien estar perfectament formant part d’aquest llistat, però que per qüestió d’espai i gustos s’han quedat finalment fora.
Aquí us presentem 100 discs que des del nostre punt de vista són els més representatius d’aquells dies. Els dies on la música seguia sent un element perillós i transgressor, i la llibertat creativa estava per sobre de tot. Els anys de Kurt Cobain, les camises de quadres, dels The Afghan Whigs de Greg Dulli , del Festival de Reading, de PJ Harvey, de Public Enemy i el millor hip hop, de Layne Stanley, de Sonic Youth, de Chris Cornell i els seus Soundgarden, les martins, Mark Lanegan amb Screaming Trees, el metal visceral, de Phil Anselmo, del Killing in the name de Rage Against the Machine, dels ambients fumejants del trip hop, Redd Kross, de Ride i el shoegazing, del Grace de Jeff Buckley, de la revolució electrònica, de la salvatge actuació de Nine Inch Nails al Festival de Woodstock, de Pavement, del Cannonball de The Breeders, del Lollapalloza, de l’invasió del pop britànic, del Bittersweet Symphony de The Verve, de Beck cantant “soy un perdedor“, etc…
![[Rec 3] - Paco Plaza](http://www.bcncultura.cat/wp-content/uploads/2012/04/rec3genesis-90x130.jpg)
Que similar, no? http://rateyourmusic.com/list/unj/spin_magazines_top_90_albums_of_the_90s
Si fas una llista de pel·lis i de discs, sobretot, o del que sigui d’una dècada, poden haver semblances, i tant, i si es té un criteri semblant, encara més. Repassant la llista que cites, dir que ni Cibo Matto, ni Prince Paul, ni Everything But The girl, ni Dr. Octafon, ni el recopilatori Macro Dub Infection, ni Lisa Germano, ni Raekwon, ni The Orb, ni Kristin Hersh, ni Boredoms, ni Daft Punk, ni De la Soul, ni Elliott Smith, ni Mary J. Blidge, ni Buena Vista Social Club, ni Fatboy Slim, ni Tortoise, ni Missy Elliott, ni Basehead, ni Uncle Tupelo, ni Lucinda Williams, ni The Prodigy, ni Sonny Sharrock, ni Cypress Hill, ni Aphex Twin, ni Bikin Kill, ni Green Day, ni Metallica, ni TLC, ni l’ok Computer, ni Liz Phair, ni Fugees, ni Sleater Keaner, ni The Notorious B.I.G, ni Lauryn Hill, ni el Return of the DJ, ni Nurrat Fateh ALi Khan, ni A Tribe Called Quest, ni Cornershop, ni Outkast, ni Roni Size& Reprazent, ni Sebadoh, ni Pulp, ni Sinead o’Connor, ni Basemant Jaxx, ni Stereolab, ni LL Cool J, ni Sublime, ni Maldita Vecindad y Los Hijos del Quinto Patio ni Air estan a la nostra llista.
És cert. No heu inclòs en el top 100 gent com Metallica, Sinead o’Connor, Prodigy, EBTG ni (ai las!) Pulp o Fatboy Slim.
Seguiu endavant. M’agrada el que feu, ho feu bé. Només era un comentari que no esperava resposta, i menys d’aquest “calibre”.
ànims i endavant!
BRRRRR… Se m’ha posat el gallina de piel al veure el Black Love al primer lloc (tot i que jo potser sóc més del Gentlemen).
M’agrada molt la llista i em sembla feta des del present, cosa que interessa. Pels que vam viure aquells dies ens demostra com de curtes eren les mires de l’escena barcelonina (premsa, públic, locals, promotors…) de l’època.
Els Whigs només van tocar un cop a Barcelona en tota la seva carrera (a Garatge, presentant Congragation). El darrer cop que Superchunk van visitar Espanya el més a prop que van tocar va ser Madrid i Santa Pola. Built To Spill només van venir de teloners. Al primer consert de GvsB hi van anar 13 persones.
Un gust veure que amb el temps es van esmenant errors. Encara que sigui massa tard.