Azkena Rock Festival 2019. Segona part.

0

Després d’una primera jornada en la qual els Stray Cats varen confirmar que havien tornat per triomfar, com no podia ser d’una altra manera, ens quedava per davant una darrera marató de concerts. The Cult, Wilco i Tesla eren els tres noms propis del dia, però estàvem a l’Azkena, i tot podia passar. Anem a veure què va donar de si el dissabte 22, segon i darrer dia de festival.

Arribàvem a les 18.20, hora en la qual Mt. Joy iniciaven el seu concert a l’escenari Respect. El seu rock americà, que per situar-nos ràpidament els podríem situar a mig camí de Dr. Dog i de Band of Horses, no va acabar de convèncer. Temes amb bones melodies però amb poc gol. Posteriorment, novament, un dilema: Tesla o Meat Puppets. I d’entrada, vàrem anar cap a Telsa, a l’escenari God. Varen atacar amb Cumin’ Atcha Live i Modern Day Cowboy, clàssics del seu repertori. De fet, Mechanical Resonance, el seu primer disc, va ser protagonista. Els de Sacramento van oferir el que s’esperava d’ells: hard rock clàssic, bones guitarres, i molta nostàlgia. En el moment en què versionaven, com és costum, Signs dels The Five Man Electrical Band, vàrem dirigir-nos a l’escenari Love per veure el final del concert dels Meat Puppets, on vàrem gaudir de Nine Pins, del seu nou Lp, Dusty Notes, i sobretot, de Lake of Fire, que ens va traslladar durant uns instants a una època en la qual tot semblava millor i més autèntic.

A continuació, vàrem decidir fer una visita a l’escenari Respect, on Neko Case defensava la seva americana reposada i càlida. Era una opció idònia per reposar emocions i agafar forces, però ràpidament vàrem entendre que si Corrosion of Conformity eren a Vitòria, no podíem faltar a la seva cita, i menys si valoràvem la formació, amb Pepper Keenan i, naturalment, Weatherman, Dean i Mullin. Poderosos i profunds, els de Carolina del Nord saben perfectament com encendre el seu públic. No varen faltar My Grain, Diablo Blvd., Vote with a Bullet, Albatross o Clean my Wounds, amb l’actitud i força que se l’hi suposen a una de les bandes que sempre va lluitar per entrar a l’exigent primera divisió del metal dels 80 i 90. I ja podem dir que estem preparats per qualsevol cosa després de passar de Corrosion of Conformity a Wilco.

La banda de Jeff Tweedy i John Stirratt desperta amor, odi i indiferència a parts iguals. Que si és una de les millors bandes de rock americà dels darrers 25 anys, que si són un grup per gaudir al sofà de casa, o bé, si són un grup de pop-rock amb algun àlbum notable però poc més. Doncs bé, cadascú tindrà la seva opinió de Wilco. Personalment, considero a Wilco les tres coses a la vegada. I ho varen demostrar de nou en un concert amb un repertori digne de ser considerat una de les millors bandes de rock americà, però que per actitud i passió es queden en un grup de pop-rock amb alguns álbums destacables per escoltar des del sofà de casa tranquil·lament. Molt professionals i efectius. Però si entenem el rock com una expressió vital d’energia i de sentiments , millor que ens oblidem de Wilco. Un cop acabat el concert dels de Chicago, era el moment per Gang of Four, que arribaven per substituir la baixa dels Melvins. Entertainment! és sense cap mena de dubte un dels grans discs dels 70, i això no és cap broma. No varen tenir una posada en escena convincent, ens van envair sensacions contradictòries després d’escoltar Natural’s Not In It, Not Great Men i Damage Goods. Realment el so era bo, però hi havia alguna cosa que rutllava, resultava tot plegat massa funcional i imposat.

Però hi havia remei a tot. I tenia un nom: The Cult. Ben situats, ens disposàvem a gaudir d’un dels millors concerts del festival. Amb ganes de fer-nos oblidar nits en les quals no havien tingut el seu millor dir, Ian Astbury i Billy Duffy varen sortir per feina. Sun King, NYC, Automatic Blues, Sweet Soul Sister i American Horse per començar, ben compactes i amb actitud, sense fissures, impecables. Amb Astbury bé a la veu i enèrgic en les formes, i Billy Duffy com a director d’orquestra, amb el repertori que defensen, el resultat és immediat. Soul Asylum, Edie (Ciao Baby) i Fire Woman varen posar el punt i final a l’homenatge pels 30 anys del seu Sonic Temple, i motiu de la gira que estan realitzant. Posteriorment, varen tenir temps de revisar American Gothic i Rise de Beyond Good and Evil, The Phoenix, She Sells Sanctuary i Rain del Love, Spiritwalker del Dreamtime, i Wild Flower i Love Removal Machine de l’Electric, amb la que varen posar punt final a un concert notable. Phil Anselmo and The Illegals eren l’aposta per acabar el festival, en detriment d’Starcrawler. Anselmo i el seu grup varen sonar poderosos i ferotges, però el que realment salvava els mobles era el fet que tocaven temes de Pantera. Poc més a dir a part de la nostàlgia que desperta escoltar en directe clàssics com Walk, Becoming, I’m Broken, Fucking Hostile o Use my Third Man. Potser serà que sóc dels que no et perdono les teves relliscades relacionades amb el nazisme, Phil.

Un altre Azkena, i com sempre succeeix quan s’acaba, ja necessitem que arribi el següent. I atenció, perquè Social Distortion i Fu Manchu són les primeres bandes confirmades per l’any que ve. No ens ho perdrem. Long Live Rock. I llarga vida a l’Azkena.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply