Ben Harper: Free if You Want It

0

El març del 2012 es compliran vint anys de Pleasure and Pain (1992), primer LP de Ben Harper. I pel camí, el californià ens ha fet tastar de tot, però sobretot, folk, pop, rock, blues i gospel, amb aromes soul, funk, i inclús, hard rock. El primer disc, i la prolongació d’aquest, Welcome to the Cruel World (1994), on apareixien algunes cançons del debut, presentaven a un cantautor folk, deutor del clàssics que varen fer d’aquest gènere la cançó de protesta i desengany que tots coneixem. L’èxit comercial li arriba ben d’hora. Motius? Potser per la calidesa i sensibilitat que aviat el varen posar en òrbita, i molta culpa en té la seva veu i la tendresa que desprèn. Bé, i per cançons; per exemple, Waiting on an Angel va ser un decisiu primer pas, on quedava clar l’intimisme líric del músic, i com no, Walk Away. Amb només vint-i-cinc anys, aquest melòman tenia el que volia: viure de les seves cançons. Una infància com a mínim incòmode (un altre artista amb pares separats que va créixer a casa aliena) el va empènyer a refugiar-se en la guitarra, i imitar als seus ídols, des de Robert Johnson a Led Zeppelin, passant per noms tan dispars com Tim Buckley, Marvin Gaye i Cream. Tot va anar de cara perquè els seus avis, amb qui va viure uns quants anys, tenien contacte amb la música a través de la seva botiga: The Folk Music Center and Museum.

Fight for Your Mind (1995), primer disc amb The Innocent Criminals, amb Oppresion, Ground on Down i Another Lonley Day, evidenciava una evolució musical: hi ha algun moment de rock dur, de reggae, i bé, el que ja ens havia mostrat fins ara, però de forma més sòlida i astuta. No només amplia horitzons, també s’aprecien més matisos, més instrumentació, arranjaments i un so més compacte. Les lletres, continuen en la mateixa línia, movent-se entre el misticisme, la religió, la pau, i amb una orientació reivindicativa i crítica que sempre s’agraeix: Power to the Gospel, One Road to Freedom,… The Will to Live (1997) no alterava res, i només cal donar voltes a Faded i Widow of a Living Man. Qui no era fan de Ben Harper? Doncs els que no acaben d’apreciar el seu talent, així de simple, o els que no suporten la seva tendresa, aquella manera tan suau i delicada de cantar i tocar, tot i que en directe, mostrava la seva cara més dura. Precisament, abans del magnífic directe que és Life from Mars, publicava Burn to Shine (1999), i amb la formula ben apresa, el seu nom no deixa d’engrandir-se: Parin l’orella en The Woman in You o Please Bleed. En el mateix any, coneix a Jack Johnson, a qui produirà. I arribem al 2001, al primer directe oficial, amb els Innocent Criminals, i els que vàrem tenir la sort de veure’l al Razz de Barcelona durant aquella gira, així ho vàrem sentir (només cal recordar la versió de Sexual Healing). Els que no, ben senzill, posint-se el disc, busquin vídeos, i reivindiquin a Ben Harper. Potser no és el més gran, ni està entre els més grans, però la passió que sent per la música es plasma en el seu directe, sobretot en el de fa deu anys: L’inici amb Glory and Consequence, elèctrica i trepidant, o el medley de Faded amb Whole Lotta Love, el final amb Like a King i I’ll Rise… bé, rock n’ roll, amb gotes de soul, funk, unes quantes de folk, però sobretot, rock ‘n’ roll.

Instal·lat en l’èxit mundial, col·locat en el mainstream més respectable i referencial (com el Pearl Jam o el de Wilco), però amb el perill de passar-se de la ratlla i acabar per cansar, arribem al 2003, i ja sense els Innocent Criminals, publica un fluix Diamonds on the Inside (2003), on sembla jugar a ser cantautor de mitjos temps i balades per un públic que només segueix al músic de moda. I no ens euqivoquem, musicalment segueix pel mateix camí, però es pot percebre com excessivament ensucrat, des del With My Own Two Hands, a Amen Omen,... Un àlbum sense punch, sense intensitat, molt agradable a l’oïda, sí, però sembla estar fet perquè la gent canti cançons durant els seus concerts. La nota positiva és la incorporació de Marc Ford durant el tour, substituint a Nicky Panicci. Tot i així, res: el concert al Vall d’Hebron es va fer etern, tot semblava massa calculat i premeditat. I de cap al gospel, amb There Will Be a Light (2004), primer disc amb Blind Boys of Alabama. Sona tot igual, ara bé, són opinions, perquè guanya un Grammy, i sí Take my Hand i Satisfied Mind potser donant motius per seguir creient en el senyor de Claremont, regió d’Inland Empire. Al 2006 publica Both Sides of The Gun, un doble disc on sembla tornar als inicis. En alguns temes hi col·laboren els Innocent Criminals, en un la seva actual banda, els Relentless 7. Torna al folk, sobretot a la primer part del treball, que recorda i molt als primers discs de Harper; en canvi, la segona part, s’endinsa en el rock ‘n’ roll. El disc recupera al Ben Harper més intens, aquell que sap combinar el seu costat més preciosista i melòdic amb el més intens. Sota el meu punt de vista, aquest contrast és el que dóna sentit a la seva música.  el folk suau de Waiting for You i Picture in a Frame, la festiva Better Way, l’ ‘stoniana’ Engraved Invitation, l’aire a Curtis Mayfield a Black Rain, la zeppeliana Serve Your Soul (amb Relentless 7), el disc significava el possible retorn del millor Ben Harper.

Però no va ser així. Després de Live at the Apollo (2005) amb The Blind Boys of Alabama, Lifeline (2007), el darrer disc amb The Innocent Criminals recupera al Ben Harper més avorrit i previsible. I girem pàgina, que arriba la recuperació suggerida amb Both Sides of the Gun. Al mateix any publica el segon directe amb els Innocent CriminalsLive at Twist & Shout (2007). White Lies for Dark Times (2009), primer disc gravat en la seva totalitat amb els Relentless 7, és, ara sí, Ben Harper es troba amb el millor Ben Harper. Bluesero, amb un puntet macarra que tant se li havia trobat a faltar, altiu, cru, però sempre, sense deixar de ser ell. Punxar Number with No Name és aire fresc. Clàssic, incisiu, amb riff de rock ‘n’ roll, torna on més il·lumina, al terreny de les guitarres, l’electricitat, i sí, qui vulgui balades, té Skin Thin. Un disc que permetia cantar victòria, i amb més motiu que mai després de Give ’till it’s Gone (2011), un disc que manté el nivell de l’anterior, però que en els moments de més nivell, el supera. el segon disc amb els Relentless 7. La inicial Don’t Give Up on Me Now, entre Lennon i Harrison, és un dels temes pop de l’any (lluminós, vitalista, un dels millors composats mai per Harper); Rock ‘n’ Roll is Free (If You Want It), on es despulla musicalment deixant ben clar què el perd, gravada després de la catarsi que li va suposar veure a Neil Young en directe, és el que el títol de la cançó indica; la sensual Feel Love, el blues rock directe sense embuts de Give There From Here, Les jams sessions camuflades que són I Will Not Be broken i Get There From Here, la beatlemania de Spilling Faith, el blues rock de Waiting on a Sign, les contundents Clearly Severely i Dirty Little Lover,… potser el disc es fa un pèl llarg, algun tema és segurament més previsible, com Do It for You, Do It for Us, però si aquest ha de ser el nivell del sr. Harper, això rutlla. Ha demostrat que amb la seva nova banda, torna a donar el millor de sí mateix, sense ganes de repetir-se, i amb la passió per la música i tocar intactes. Que així sigui durant molts anys, que no es cansi d’evocar l’esperit de Rock ‘n’ Roll is Free, de composar temes com els que ens permeten respectar a uns dels músics més proclius i sencers dels darrers vint anys. Una bona forma de fer-se una idea del seu estat de forma, a més de donar uns quants cops d’oïda als dos darrers treballs en estudi, és punxar el seu darrer directe, Live from the Montreal International Jazz Festival (2010) amb Relentless 7.

Ben Harper, un d’aquells músics que t’alegren l’existència amb la seva música, ha tornat. I això es pot dir escoltant la cançó que obre el seu darrer treball, Don’t Give Up on Me Now:

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=RoHxAQcz_0w]

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply