Mark Lanegan: els nous horitzons del blues

0

BLUES FUNERAL. MARK LANEGAN BAND

5 estrelles

Set anys separen aquest Blues Funeral del seu últim treball en solitari, Bubblegum. Durant aquest llarg període Mark Lanegan ha estat força ocupat treballant i col.laborant al costat de diferent artistes: liderant a The Gutter Twins al costat de Greg Dulli, amb qui també ha participat en els seus The Twilight Singers; acompanyant a Isobel Campbell, formant al seu costat un dels millors duets dels últims anys; posant la veu en les composicions del grup electrònic Soulsavers; o bé apareixent de forma puntual en forma de col·laboració esporàdica en els últims discs d’UNKLE, Creature with the Atom Brain o Bomb The Bass. Noms força dispars entre sí, que mostren la gran inquietud de Lanegan com a músic i autor, i les ànsies de créixer en el terreny musical. De tots ells alguna cosa ha quedat en l’ex-cantant dels Screaming Trees, i prova d’això ho trobem en la seva nova obra, Blues funeral. Un disc que parteix d’on va acabar Bubblegum (un treball que resumia tot el que havia fet fins aquell moment i obria petites portes cap a nous horitzons), i s’endinsa cap a terrenys que fins ara mai havia transitat en solitari.

La inicial i incisiva The Gradigger’s Song ja ens mostra una nova forma de fer. Sonoritat dura i contundent, que vesteix la essència clàssica del seu autor, la de sempre, però buscant noves sensacions. Bleeding Muddy Waters és un blues que es mou de manera lenta en la foscor, amb un tempo i atmosfera que recorda als Massive Attack més orgànics, i que sens dubte és un dels millors moments del disc. Amb Gray goes black, s’acosta als dies d’Screaming Trees; melodia pausada amb cert regust psicodèlic, adornada amb puntejats de guitarra eteris, que converteixen el tema en una joia de pop psicodèlic.  Aquests tres temes en mostren clarament que Mark Lanegan ha decidit fer un gran pas endavant però sense renegar en cap moment de la seva essència. St. Louis Elegy (un altre dels millors temes del disc), Phantasmagoria Blues, Deep black vanishing train, són els temes que millor connecten amb el seu passat, i representen la part més continuista del disc, i no ho dic de forma pejorativa, ja que ens retornen als grans dies d’ Scraps at midnight o Whiskey for the holy ghost. Les sonoritats més dures tornen amb la brutal Riot in my house o amb l’stoniana Quiver syndrome (demolidora, només d’imaginar com pot sonar en directe se’m fot la pell de gallina… Rock n’ roll high voltage!!!). Ode to sad disco farà que els seguidors més conservadors del cantant posin el crit al cel per la seva descarada orientaciò electrònica i dance, a mig camí entre New Order i Kraftwerk. L’ombra de New Order torna ha planejar en l’excel·lent mig temps Harborview hospital, mentre que les cordes que dominen Leviathan ens recorda el que ha fet al costat d’Isobell Campbell. I per tancar Tiny grain of truth, amb un downtempo adornat d’efectes electrònics i guitarres que van i venen que podrien haver firmat els Primal Scream de Vanishing point.

Blues Funeral és l’evolució lògica d’un músic inquiet, i per altre banda demostra que Mark Lanegan és molt més que una gran veu: és un dels millors compositors de l’actualitat. Segurament aquest treball l’obrirà cap un públic més ampli, però no és un moviment estudiat. Blues Funeral segueix mostrant una personalitat impenetrable, un compositor atrevit, indomable i solitari que segueix transitant per la cara fosca i salvatge, i que sembla que així serà fins el final de la seva carrera.

Sona a Mark Lanegan.
El Millor
… tot.
El Pitjor
… res.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.