BOYS AND GIRLS. ALABAMA SHAKES
Són d’Athens i responen als noms de Brittany Howard, Heath Fogg, Zac Cockrell, Steve Johnson. Titllats com the next big thing, si no ho són ja, per mitjans de tot arreu i de criteri ben diferent, s’han presentat en societat (sense oblidar l’ep de quatre temes que ja va posar en alerta l’escena musical internacional) amb l’excitant Boys and Girls, un LP de debut tan ben parit que posa els pels de punta per diferents motius i d’aquells que es recorda i es recordarà.
El so que desplega la banda, ple de referències clàssiques i imprescindibles que recorren la història del soul i del rock n’ roll, la fusió de textures precisament d’aquests dos gèneres, les harmonies i sonoritats de les guitarres, plenes d’artesania, aromes retro i identitat pròpia, les melodies de Brittany Howard i la veu d’aquesta, que recorda tant a Nina Simone, Merry Clayton i Janis Joplin (i no exagero), Alabama Shakes irromp al panorama de la música popular amb una urgència i classe que determina a una banda, si res els espatlla i si lia indústria no se’ls menja, capaç sorprendre amb principis musical coneguts. El grup d’Alabama transpira bones maneres des de Hold On a On Your Way (o Heavy Check, millor dit, la bonus track). La costa oest de finals dels seixanta, el rock sureny, la Motown i la Stax, aquesta gent ha aconseguit sumar totes les influències que han educat la seva manera d’entendre la música i transformar-les en peces musicals que destil·lent artesania, afany de superació i inconformisme artístic. I no es tractar de parlar per parlat. Punxar el disc una i una altra vegada és una delícia. Sonen antics, però sonen actuals, i en definitiva, sonen de meravella. Propers, immediats, intensos, la càrrega emocional de les seves cançons, el catàleg de matisos que mostren, el treball que es detecta darrera de cada acord, la força dels riffs de Heath Fogg, amb els quals ens venen al cap Buddy Guy, Steve Cropper com Jorma Kaukonen, la forma de cantar de Brittany Howard, una compacte base rítmica formada per Zac Cockrell, Steve Johnson, i els sis teclistes que col·laboren a diferents temes (Paul Horton, Micah Hulscher, Mitch Jones i Ben Tanner), tot plegat queda en mans d’una producció, de la que s’han encarregat ells mateixos, amb l’ajuda d’Andrija Tokic (també l’enginyer de so), perfectament alienada a la perspectiva musical que demostren amb el seu primer llarg. Posar-se temes com Hold On, Be Mine o I Ain’t the Same (un dels temes de l’any), avui en dia, injecta una dosi de vitalitat del tot recomanable.
La suma de forces resulta del tot irresistible, i l’impacte segurament ve accentuat perquè han optat, i com es gaudeix, per gravar el disc tal I com s’ha fet tota la vida, per tant, oblidant-se de la tecnologia que invadeix les nostres vides. Tot plegat respira una dedicació i un amor per la música que els ha servit a més per triomfar per tot arreu, a nivell de crítica i a nivell comercial. Una vegada més, es demostra que a l’art, la genialitat no és només inventar ni trencar barreres: també és crear una obra que recuperi l’essència d’una disciplina, i els Alabama Shakes ho aconsegueixen: rock? soul? pop? Senzillament, és música de primer nivell. Estem d’enhorabona. No perdem més el temps amb paraules i posem-nos tots a gaudir d’aquest àlbum des de ja.
Sona a… Etta James + The Staples Singers + Janis Joplin and The Full Tilt Boogie Band
El Millor… Hold On, Hang Loose, You Ain’t Alone, Heartbreaker, Be Mine, I Ain’t the Same, On Your Way.
El Pitjor… pensar-se que la música popular ja no ofereix grandíssims moments.
Secrets de Guerra, de Nicolás Valle
M. Ward: tan clàssic com intemporal
