Crònica The Pains of Being Pure at Heart, Sala Apolo

0

Amb tres quarts llargs d’entrada, la sala Apolo esperava a una de les bandes que més entusiasme pop ha despertat entre aficionats a la música de diferents edats. La banda liderada més que mai per Kip Berman es presentava a Barcelona amb el notable Belong sota el braç, un segon disc que confirma el que s’apuntava amb l’homònim debut. I ens vàrem trobar de tot: uns veterans comentant festivals i concerts, unes joves preguntant-se quina diferència hi ha entre una guitarra i un baix, nois i noies disparant amb iphones i càmeres de totes les games, crits cavernícoles del simpàtic de torn celebrant cada tema, aplaudiments i més aplaudiments, fins i tot alguna que altra reverència. Però, el més important va aparèixer a dalt de l’escenari: una banda que tot i ser molt amables, estan per fer música, interpretar com millor saben les seves cançons, per tal d’oferir, com així va ser, una gran nit de pop-rock. Aquests són The Pains of Being Pure at Heart.

Des del primer moment, les cartes estaven sobre la taula. Ara bé, l’inici, va ser fred. Belong i This Love is Fucking Right varen disparar l’eufòria de seguida, però si ens deixem guiar pel record del gran concert de Sidecar el passat mes d’agost, es podia pensar que la banda encara no havia arrencat. El que per mi és un dels temes més fluixos de la banda, Higher than the Stars, va precedir el canvi: Heart in Your Heartbreak, un dels singles del segon i darrer LP, que va posar els punts sobre les ‘i’, en una exhibició melòdica, harmònica i guitarrera a l’alçada, per exemple, de excelsos veterans que recentment (darrer Primavera Club, mateix escenari) ens han visitat, com Teenage Fanclub. No obstant, la intensitat va decaure, no amb The Body ni amb Heaven’s Gonna Happen Now, però sí amb Stay Alive, un dels hits de la banda, que va sonar ensopit, excepte la part final, on sí varen recuperar el pols elèctric del tema. Després de My Terrible Friend, els de Brooklyn, per fi, es van entonar del tot. I va ser a través dels gairebé clàssics Come Saturday i Young Adult Friction, que possiblement varen significar el punt d’inflexió del concert. Tot el que havia passat abans ja no importava, i així va ser, perquè Too Tought i Everything with You varen sonar terriblement viscerals. Després d’un petit descans, Kip Berman va interpretar Contender en solitari, en un bis que es va completar, ja amb la resta dels Pains a l’escenari, amb Say No To LoveThe Pains of Being Pure at Heart, interpretada, com sempre, amb una vital passió i una necessària imperfecció que eleva al grup als altars del pop-rock més addictiu i immediat. El final de concert va deixar la sala amb ganes de més bisos. No es movia ni un got de birra, de la sala. El públic es mantenia ferm, i com no podia ser d’una altra manera, els cinc músics varen tornar a fer acte de presència. I tot i que es va trobar a faltar Gentle Sons, el segon bis, amb A Teenager in Love i Hey Paul, va deixar més que satisfets als presents.

Perquè Kip Berman és un frontman que converteix la timidesa i  l’educació en carisma, perquè Peggy Wang no necessita res més que moure’s com una nina popera per captivar, perquè la base rítmica formada per Kurt Feldman i Alex Naidus és sòlida, perquè un segon guitarra dota a la banda d’una envejable consistència harmònica, perquè amb ells, es palpa una lluminositat tan ingènua com envejable, i sobretot, perquè amb poc temps, han sigut capaços de convertir grans cançons en incipients himnes pop per les noves generacions; aquest, si es dediquen a apreciar al música amb bandes d’aquest nivell, tots podrem respirar una mica més tranquils. Per tot plegat, tan joves, però tan grans, esperem patri durant molts anys els The Pains of Being Pure at Heart.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply