Crònica The Raveonettes, Bikini (3/06/2011)

0

El duet danès arribava a la Sala Bikini per presentar la seva obra més fosca, la menys immediata de totes les que han firmat fins al dia d’avui, on el grup mostra senyals de maduresa, indicis de nostàlgia i per damunt de tot, entrega un conjunt de cançons que van guanyant en cada escolta. El gran dubte era si el grup apostaria per l’atmosfera d’aquest Raven in the grave o bé es limitaria a fer un greatest hits sense masses complicacions i així contentar a tots els assistents.

Amb una posada en escena força austera, Sune Rose Wagner i Sharin Foo sortien a escena i arrencaven el seu show precisament amb el tema que obre el seu últim disc, l’esplèndida Recharge & Revolt, una de les millors composicions que han parit en tota la seva carrera. Acompanyats per un parell de músics a sou ( un percussionista i un multi-instrumentista) el so del grup és mostra força més corpulent i contundent que ens els seus discs, gràcies a la profunditat que aconsegueix treure Sharin Foo del seu baix i la cruesa de la guitarra de Sune Rose Wagner, creant una muralla sònica que tant veu del shoegazer com del noise. La banda va mostrar de forma aclaridora en les seves intencions, formant entre els dos un ambient idoni perquè les seves perfectes harmonies vocals destaquin, creant un gran contrast entre calidesa i cruesa, harmonia i saturació, del tot efectiva i captivadora. El temes de Raven in the grave van ser l’eix motor del concert, van sonar pràcticament tots, mostrant així la confiança que tenen en la seva nova obra. Apparitions, War in heaven, Ignite o Evil seeds varen sonar enormes, i possiblement van formar part del millor de la nit. La resta del repertori va incloure temes de tots els seus treballs: Love in traschen de Pretty in Black, que va ser l’únic hit en tota regla que va sonar, Heart of Stone d’In and out of control, una potent Noisy Summer i The love gang de Chain Gang of love; My Tornado i Attack of the ghost riders de Whip it on; i unes poderoses Dead Sound i Lust, i Aly, Walk with me (que va tancar el concert) van ser els temes rescatats de Lust.

The Raveonettes no revolucionaran el panorama musical (tampoc ho pretenen, que quedi clar), però el seu discurs és honest, i es limiten a fer el que millor saben, sense prevencions ni mostrar-se altius, i el més important cada cop firmen millor cançons que miren cap endavant, presentant un futur força esperançador. Sobre un escenari només necessiten posar el seu volum al màxim i desplegar tot el seu potencial melòdic, cosa que fan sense masses preocupacions i problemes, per reivindicar-se, convertint-los, per mi, en una gran banda, que no decepcionen per culpa de perdre’s per terrenys aliens a la seva música o realitat. Per un servidor la millor forma que hi ha per calibrar la magnitud d’un concert és si un cop acabat, i en el següents dies, em veig obligat a repassar l’obra del grup i tornar a escoltar les cançons que he redescobert en directe, o senzillament aquest fa que el grup passi a l’oblit dintre les meves preferències; després del divendres 3 de juny no puc deixar d’escoltar un cop i un altre Raven in the grave. Gran sorollosa nit.

Share.

About Author

Leave A Reply