Crònica Wilco. Palau de la Música 02/11/11

0

Amb el Palau de la Música ple, entrades exhaurides, Jeff Tweedy, Nels Cline, John Stirratt, Glenn Kotche, Pat Sansone i Mikael Jorgensen tenien el triomf més que assegurat, i per poc que fessin, el títol de concert de l’any sumava un nou candidat. Res a dir en quan al triomf, perquè el concert va ser dels que no s’obliden, i per bé; l’arsenal musical desplegat per la banda, executat amb precisió, passió, a través d’harmonies, melodies i ritme irresistibles, va permetre fer un viatge imponent pel territori pop-rock clàssic, actual, mil.limètric, en una equilibrada demostració de música contundent i dolça, amb una vocació intemporal tenyida amb algun element experimental,  que definitivament va fer oblidar la falta de múscul que es trobà a faltar en les darreres visites dels nord-americans. El d’ahir, juntament amb el del Razz, de la gira d’ A ghost is born, podríem dir que ha estat el millor concert de Wilco a la nostra ciutat.

A les 22.22 de la nit, després d’un brutal Jonathan Wilson (una jam session de 40 minuts de nassos, pur blues-rock potent, del que no puc dir més per ignorància, però opino que és un nom que un s’ha d’apuntar), Wilco feia acte de presència sobre l’escenari. Un inici pausat i omnipotent, relaxat i folk, amb One Sunday Morning, i una immediata introducció de textures estridents al final de Poor Places, marcaven les coordenades que donaven moltes pistes de per on aniria la nit. A continuació hi va haver lloc per la fusió d’èpoques i la vocació experimental i densa que han fet gran la banda, com la trencada i perfecció desbocada en forma de cançó noise-pop que és Art of Almost, i posteriorment, per la cruesa i sequedat rock d’ I Might. La calma dels mitjos temps marca de la casa tornava amb la melancolia de Black Moon, tot i que la irrupció d’ I’m Trying to Break Your Heart immediatament després (no deixaven gaire espai entre peça i peça, excepte algun moment d’agraïment, i algun que altre comentari de Tweedy) va ser un primer punt i a part, amb la banda aprofundint en els matisos musicals que porten per bandera, corroborant que el concert posaria de manifest el citat i contrastat equilibri entre el classicisme pop-rock i l’avantguarda noise. El retorn als paratges més suaus es donava cita amb One wing i l’ irresistible country-pop de War on War, i l’ aparició dels Beatles (i no era ni la primera ni darrera vegada) amb les melodies d’una tronadora Born Alone i amb l’elegant i vital Hummingbird, deixaven constància de la categoria de la banda… més gran del planeta rock?

Una immensa Ashes of American Flag, seguida de l’himne generacional en que s’esta convertint Jesus Etc., mostrava a un grup de músics que, instruments en mà, destil·len talent, cor i precisió a  parts iguals. La festiva I’ll Fight donava pas a la melosa i sí, de nou, beatleliana The Whole Love, per continuar amb una descomunal execució de Handshake drugs, que va sonar amb la força i rugositat dels Wilco de fa uns anys (i no és cap crítica). I amb la tensió elèctrica en la seva màxima esplendor, unes voluminoses i enèrgiques I’m the Man Who Loves You i Standing O donaven fe que eren moments de rock n’ roll directe i frontal. Impossible Germany ens situava de nou al costat més amable i subtil, amb l’híbrid de  Mark Knofler i Thurston Moore que és Nels Cline, que es va endur una brutal ovació. Tweedy tornava a pujar el volum amb la immensitat de Dawned on me, amb Cline exprimint una guitarra de doble masteler, i amb la sempre impactant A Shot in the Arm, que va posar el punt i seguit a la golejada de Wilco. Els oeoeoe van durar fins que van tornar els cinc músics a l’escenari amb l’esquizofrènia country-folk-noise de Via Chicago. California Stars, un regal, i dels memorables, The Late Greats, per morir-se, i, s’acaben els adjectius, fa estona, de fet,… i què dir de Heavy Metal Drummer, grandiosa, i, encara hi havia temps per dos temes més, una rabiosa i impecable Monday, tema acollonant, i per rematar-ho, Outtaside (Outta mind), quin final,… Ovació, somriures, dos hores i quart, dotze i 34 de la nit, concertarro, i cap a casa.

Durant dues hores Wilco varen executar un generós i categòric repàs a la seva carrera, amb un repertori basat en The Whole Love, àlbum que presentaven i vuitè de la seva discografia, però rescatant clàssics de tots els seus treballs, excepte del seu LP de debut, A.M. Virtuosisme, tècnica, precisió, ànima, vitalitat, passió, una mica de múscul, classe, i enormes cançons pop-rock varen conquerir l’entregat i heterogeni públic que es va donar cita al Palau de la Música. Es pot discutir, acció a la que motiva recórrer quan es parla d’art, de si seria millor, sent tradicional, una sala de concerts pròpiament rock, de la incomoditat que suposa tanta comoditat per un concert d’aquesta magnitud; o bé podríem posar-nos de genolls per haver optat per una sala pensada per la música, enlloc dels desagradables grans pavellons poliesportius. Ara bé, qualsevol debat queda en res quan recordem qui són Wilco. Ho varen demostrar ahir… quina manera de fer vibrar i gaudir d’una forma deliciosa i enèrgica a tots els presents, dirigits pel brillant Jeff Tweedy, un dels millors compositors i frontmans del moment. A partir d’aquí, cadascú dirà la seva.

En resum, nit de preciosisme i potència noise-pop-rock que mira tan enrere com endavant per emmarcar, amb uns Wilco tan perfectes com passionals, tan delicats com poderosos, i tant grans com ens els podem imaginar.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply