Death In Vegas: La picada de l’escorpí

0

Set anys després de la publicació del seu últim disc, Satan’s Circus (2004), els britànics tornen amb una nova obra, Trans-Love Energies, que es presenta com una continuació natural d’aquell treball. Però set anys és molt temps, i durant un període com aquest poden passar moltes coses, i en el nucli de Death In Vegas hi ha hagut força moviment que evidentment ha marcat el resultat final del disc. Satan’s Circus va resultar un salt força atrevit per part del duet format per Fearless i Tim Holmes, i per primer cop les cançons del grup  quedaven nues d’harmonies vocals, alhora que enfocaven el so d’aquelles composicions cap als terrenys del krautrock i de l’electrònica de Kraftwerk. Tot un risc tenint en compte els bons resultats que havien aconseguit amb la seva aposta per l’electrònica rock, o rock electrònic, amb una gran dosi de psicodèlia. Segurament amb aquell disc volien reivindicar-se com els autèntics protagonistes de la seva obra, en un intent de demostrar que Death In Vegas era una gran banda més enllà dels grans noms il·lustres que apareixen com a convidats en els seus anteriors treballs: The Contino Sessions (1999) i Scorpio Rising (2002). La freda acollida de Satan’s Circus va portar Fearless i Tim Holmes a seguir nous camins per separat. El primer va allunyar-se del món de la música i començar una nova carrera com a estudiant de fotografia i cinema, mentre que el segon va seguir vinculat al món musical en funcions de re-mesclador de luxe per altres grups. Després d’això, els camins dels dos caps de Death In Vegas mai s’han tornat a trobar i Trans-Love Energies resulta ser l’obra en solitari de Fearless.

Des de de que van debutar amb Dead Elvis (1997) cada treball de la banda ha estat un pas mirant endavant, introduint nous elements i textures en les seves composicions. Dead Elvis mostrava encara un grup per madurar, i la majoria dels temes que formen el disc beuen del dub, el downtempo i el big beat, encara que en alguns moments deixen fluir la seva part més experimental. Però tot i que aquell disc no deixa de ser el principi del seu particular viatge, l’autèntica personalitat de la banda naixeria amb la seva següent entrega: The Contino Sessions, el primer salt mortal que faria el grup. Partint de la coartada electrònica del seu debut, el duet s’endinsaria cap a terrenys rock i plens de psicodèlia, convertint-se en una versió moderna i sofisticada de The Velvet Underground. L’obertura amb Dirge, amb la veu de Dot Allison en forma de mantra, i el hipnòtic desenvolupament del tema a base de crues guitarres, ja indicaven que és el que ens trobaríem al llarg del treball, alhora que donava a entendre que les ambicions del grup havien anat a més. Les col·laboracions vocals d’Iggy Pop, Jim Reid, Bobby Gillespie i la citada Dot Allison, i la inclusió de guitarres plenes de distorsió feien que el so del grup agafés una nova dimensió més enllà de l’electrònica, encara que els millors moments, al marge de la citada Dirge, són aquells on no apareix cap d’aquests grans noms: Neptune City, Flying, Aladdin’s Story i Death Threat. Amb Scorpio Rising mantenen la proposta del seu predecessor, i entreguen una obra en cert punt força continuista, tot i que trobem nous matisos. El disc combina grans moments com Girls, Hands Arond My Throat, Diving Horses (amb Dot Allison un altre cop), o Help Yourself i Killing Time amb la col·laboració d’Hope Sandoval, on desenvolupen la seva cara més psicodèlica, amb d’altres força previsibles i plans com Scorpio Rising, amb la típica aportació vocal de Liam Gallagher o Say You Say You Lost Your Baby (versió de Gene Clark), amb Paul Weller a les veus, que sense ser mals temes, no deixen de ser exercicis força convencionals. La fórmula començava a esgotar-se i era hora de fer un nou salt i agafar nou camins: el resultat Satan’s Circus. Les guitarres desapareixen pràcticament en la seva totalitat, i per primer cop els temes quedaven totalment nus de jocs vocals, alhora que no apareixia cap nom de luxe. Les noves composicions miraven cap el krautrock i l’electrònica minimalista de Kraftwerk, un gir arriscat i valent tenint en compte que el grup s’havia convertit en el màxim exponent de l’electrònica rock, i a Satan’s Circus el rock havia desaparegut, això sí mantenia, el punt narcotitzant de les seves anteriors obres, sobretot a Head, un dels millors temes firmats mai pel tàndem Fearless/Holmes.

Amb Trans-Love Energies, Fearless parteix d’on es va quedar ara fa set anys, però recupera gran part dels elements de The Contino Sessions i Scorpio Rising. Les veus tornen a fer acta de presencia, a càrrec del propi Fearless i la cantant del grup canadenc Austra, Katie Stelmanis, i les guitarres tornen a estar present un altre cop, convertint-se en un treball que reuneix tot el que ha fet el grup anteriorment, però des de l’única perspectiva de Fearless. Silver Time Machine obra el disc de manera pausada amb la veu daquest, i poc a poc va creixent de forma subtil per fucionar-se amb el següent tall del disc, Black Hole, dominat per unes guitarres d’herència shoegazer, i ritme monolític. Your Loft My Acid, probablement la millor cançó del disc, mostra la cara més psicòdelica i pop; amb Medication, Scissors i Coum torna a venir-nos al cap el nom de Kraftwerk; Witch Dance recupera la part més fosca dels millors moments d’Scorpio Rising; Drone Reich és probablmanet el tema més fluix de tot el disc, juntament amb Lightining Bolt, on el dub torna fer acte de presència en una cançó del grup; i Savage Love tanca de forma excel·lent l’àlbum a base de psicodèlia marca de la casa, partint d’un subtil i ambiental inici per créixer de forma contundent mitjançant capes de guitarres plenes de distorsió. Probablement aquest no és el millor treball que han firmat mai, encara que és un bon disc i cal donar-li una oportunitat ja que a base d’escoltes va calant, però el que estar clar es que Death In Vegas no han perdut ni el seu segell ni la seva essència, i el millor de tot és que estan de tornada.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply