Elsie, de The Horrible Crowes

0

Brian Fallon estrena nou projecte al marge dels seus The Gaslight Anthem, amb un únic còmplice, el mult-instrumentista Ian Perkins. La simplicitat de la proposta ja indicava que el que en volia mostrar-nos Fallon en aquesta nova aventura segurament s’allunyaria de la urgència, força, tensió i electricitat que caracteritza el so de la seva banda titular. L’inici amb la subtil Last rites confirma que aquest nova aventura de Fallon anirà per uns altres camins; la seva veu de acompanyada únicament per un piano i una pandereta, ens mostra que aquesta proposta era necessària i vital per tal que de per poder desenvolupar la seves inquietuds com a músic, i d’aquesta manera dur a terme passions ocultes que no tenen lloc en els seus The Gaslight Anthem. En pràcticament un minut deixa constància i sintetitza el que en trobarem al llarg dels dotze temes que formen aquest treball: soul fosc i tradició rock, però des de d’un prisma reflexiu, alhora que passional i carregat d’honestedat. Fallon es mostra com un autor amb recursos i talent que sorprèn tema a tema a mesura que el disc va arribant al seu final. L’empremta de Bruce Spreingsteen és força evident (és la seva màxima influència i referència), però la sensibilitat  soul amb la que tenyeix totes les cançons l’acosten al Greg Dulli dels dies de Gentelmen o Black Love; Sugar, I witnessed to cry, Go to tell everybody (el tema amb més força de tot el disc), Cherry blossoms, Black Betty & the moon (enorme) o Crush, tenen aquella essència que van fer grans als The AfghanWhigs de Dulli, i això no és poca cosa. Però la marca del Boss o Greg Dulli no és l’única que trobem en les noves composicions de Fallon:amb Mary Ann s’acosta al Tom Waits més contundent i amb Ladykiller ens recorda als The Cure de Desintegration, o a The Replacements amb Behold the Hurricane (una joia pop de valor incalculable) i a Mark Lanegan amb la final I belive Jesus brought us together. Però per sobre de totes aquests joc d’influències que podem trobar a la seva música (com a la bon melòman confés que és), Elsie sona a l’obra d’un autor majúscul, que sap canalitzar tota la música que l’ha enlluernat durant anys sota una mateixa direcció, formant un tot captivador, que et sedueix a mesura que va avançant fins deixar-te amb ganes de més quan sonen els últims acords del tema final.

Sincerament, en cap moment he dubtat mai de la capacitat de Brian Fallon com a compositor, i els seus The Gaslight Anthem em semblen una de les millors bandes nascudes en aquesta dècada als Estats Units, sense anar més lluny els seus dos últims treballs The 59 Sound i American Slang em semblen dos treballs impecables, amb grans cançons, i si no són dues obres mestres poc els hi falta; però l’impacte d’Elsie ha superat totes les meves expectatives, perquè no només conté algunes de les millors cançons firmades aquest 2011 (Behold the hurricane, Go to tell everybody, I witnessed to crime o Black Betty & the moon), també ens mostra un compositor que sap reinventar-se i evolucionar sense perdre la seva identitat, que mira i estima a la vella escola, aquella que marca la passió i l’honestedat com a principals valors, i que converteix el seu ofici en una necessitat. Potser és massa aviat i agosarat elevar a dia d’avui, a Brian Fallon al nivell de Greg Dulli, Mike Ness o Mark Lanegan, però segurament el temps el posarà en aquest lloc. Amb compositors com ell el futur del rock està més que assegurat.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=AMfl8i-etGo&feature=related]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply