Fucked Up… Fucked Up!

0

Quan semblava que era impossible que aparegués una banda de hardcore creïble i fiable, des de Canadà han arribat Fucked Up. Amb un nom que ho diu tot, Fucked Up, el grup neix al 2001. Amb dos àlbums, multitud d’EP’s, i dos recopilatoris de tots els singles, Epics in Moments i el recent Couple Tracks, els de Montreal han demostrat que encara és possible guanyar-se la vida fent allò que t’agrada tal i com un ho sent, sense estar pendent de l’opinió ni dels gustos del gran públic.

La banda està formada per Pink Eyes com a vocalista, Mustard Gas al baix, 10000 Marbles, Gulag ( i últimament Young Governor) com a guitarres, i G. Beat a la bateria. Després d’una série de concerts i d’alguna demo, van decidir gravar el 7” anomenat No Pasarán, el lema antifeixista del bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola. Aquest 7” es va publicar al maig del 2002, i el seguiren altres com Police i Baiting the Public, editats al març i al maig del 2003, respectivament. Al 2004 van publicar l’Ep Litany, que va ser inclòs en l’Epics in Minutes del 2004, editat pel segell Deranged Records, treball que recull tots els singles editats fins el moment pels canadencs, on trobem temes bàsics de la seva carrera com Circling the Rain, Piece by Piece, Dance of Death, i els citats Police, Baiting de Public i Litany, entre d’altres.

Després de gravar Generation, publicat en 7” i en 12”, Fucked Up ja eren una banda a seguir dins del panorama hardcore. David Eliade es va fer càrrec de la banda, i el nou mànager es va dedicar a comprar els drets dels singles publicats fins el moment, i així publicar el primer àlbum dels canadencs, Hidden world (2006) amb Jade Tree Records, qui cedeix l’edició en vinil a Deranged Records, qui va publicar el doble vinil de l’àlbum posteriorment. A partir d’aquest moment, la banda es va donar a conèixer per tot arreu, i van tenir l’oportunitat de girar per Europa. A Barcelona han estat quatre vegades, incloent un concert a un squat, un altre a Sant Feliu de Codines, i el darrer, al Primavera Sound del l’any passat.

El Maxi Year of the Dog va obrir encara més portes. Al 2007 van arrassar el plató de la MTV Canada, motiu pel qual la cadena ha prohibit el moshing als seus estudis. Al 2008, un altre cop la MTV els va convidar i van fer un show al lavabo d’homes. El resultat us el podeu imaginar… Els van aturar a la 4a cançó perquè la situació va esdevenir del tot incontrolable per la pulcra cadena nordamericana. A mitjans del 2008 van signar amb Matador Records, reeditant el formidable maxi Year of the Pig, on apareixen el mateix tema de 18 minuts que dóna títol al treball, The Black Hats, tema que recorda als millors Turbonegro, i Anorak City, tema amb aromes a Minor Threat, una de les bandes claus per entendre el so de Fucked Up. A Octubre de 2008, publiquen el seu segon LP, The Chemmistry of Common Life. El so de la banda segueix igual de contundent, però afegeixen cors femenins i tonalitats menys aspres. Son the Father, Days of Last, Crooked Head i No Epiphany sonen com injeccions d’adrenalina, amb unes guitarres tan afilades com sempre. No obstant, amb temes com Golden Seal, i sobretot Royal Swan i Twice Born, tots dos amb apunts gòtics, perden personalitat i força, i semblen una altra banda.

Al 2010 han publicat el recull definitiu de singles, Couple Tracks. No Pasaran, Generation, Triumph of Life, Toronto FC, David Christmas, I Hate Summer, Carried Out to Sea, David Comes to Life,… fins a 25 temes que ofereixen tonelades d’intensitat, energia i ràbia, on les guitarres sonen com sonaven les dels Ramones i les de Minor Threat, i un Pink Eye que crea unes melodies tan guturals com formidables, i la contundència de la base rítmica… Couple Tracks és Fucked Up.

En els temps que corren, sembla difícil tenir un grup i no tenir fakebook ni pàgina oficial. Més complicat si el que predomina són les bandes pre-fabricades formades per xavals obssesionats pel físic i l’aparença. Fucked Up trenquen amb la fredor i l’snobisme que inunda la societat, i sense oferir res de nou, sí que han tornat a obrir de bat a bat la finestra que sempre obren aquells artistes que conviden a creure en el que un fa per poder dedicar-se i viure d’allò. Perquè, segurament, la felicitat està en no tenir ‘jefe’, en anar caminant a la feina, si no és que pots treballar a casa, en oblidar-se de l’aparença i en dir i fer en tot moment allò què penses.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=rPWFnti4pas]

 

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply