Al 1999, Screaming Trees posaven punt i final a la seva carrera. La notícia agafa per sorpresa als seus seguidors però no resultava estranya, ja que el grup tot i ser una de les millors bandes sorgides de l’escena de Seattle vivia en un segon pla pel que fa a la popularitat, i el seu últim treball fins aquells dies, Dust, no havia aconseguit atraure al gran públic. Les vendes d’aquell disc no van ser les esperades i això va fer que la seva discogràfica prengués la decisió de prescindir del grup, alhora que la moral del grup començava a estar sota mínims. Mark Lanegan, el seu líder, començava ja a preparar la seva carrera en solitari, i les relacions entre els dos germans Conner, Van i Gary Lee (baixista i guitarra, respectivament), no estaven en el seu millor moment. Però malgrat aquest panorama força desolador, el grup es va tancar a l’estudi per prepar l’esperada continuació de Dust (que tot i no vendre masses còpies, va rebre unes excel·lents crítiques, i va situar-se en les llistes dels millors discs de 1996). La noticia va corre com la pólvora entre els seus seguidors, i l’excitació davant un nou treball dels de Seattle era total. Però allà és va quedar tot i el grup va desaparèixer de forma silenciosa sense mostrar mai aquell material amb el que havien estat treballant, i si tenim en compte que la seva carrera musical va anar de menys a més, i que el grup es trobava en el seu millor moment creatiu, aquella nova obra s’esperava amb els braços oberts. La carrera de Lanegan en solitari ràpidament el va convertir en un dels cantautors més respectats, i el seu nom va passar per sobre del de la seva antiga banda, i el nom de Screaming Trees només quedaven retingut en la memòria d’uns quants. Buzz factory (1989), Uncle Anesthesia (1991), i sobretot Sweet oblivion (1992) i Dust (1996), són discs que perduraran en el temps i que ja s’han convertit en obres de culte del rock contemporani. Evidentment gràcies a l’estatus del qual avui gaudeix Mark Lanegan el nom del grup ha arribat a un públic més ampli, però tenint en compte com s’ha editat aquest de Last Words: The final recordings, no al suficient; seguint mantenint-se com un dels secrets millor guardats del panorama musical de les últimes dècades al costat de Redd Kross o The Afghan Whigs, tots ells grups imprescindibles i que ens van donar alguns dels millors moments musicals, però que les seus personals i autèntiques propostes no van gaudir d’una acceptació massiva, i això tristament acaba condemnant l’existència d’un grup.
Han passat dotze anys des de que Screaming Trees van deixar en l’aire la seva carrera (i ningú ha estat capaç d’omplir el seu lloc, tot sigui dit), i quan ja es donava per fet que aquelles cançons mai sortirien a la llum, Barret Martin, bateria de la banda, ha decidit recuperar-les, i juntament amb el productor Jack Endino, donar forma a l’últim treball de la banda. És obvi que aquestes cançons no haguessin sonat així, encara que tampoc s’haguessin allunyat massa, si la banda hagués editat, i seguit treballant, el disc en el seu moment, com també és obvi que si el grup s’hagués reunit avui en dia per composar nou material, tampoc haguessin sonat així. Dit això, el que està clar és que estem davant d’un treball que manté viva l’essència del grup, que probablement no arrossegarà les noves generacions, però farà gaudir a tots els seguidors del grup. Last words: The final recordings, és un tresor amagat que amaga el millor del passat més present, la passió amb la que es va viure la música en la última gran dècada del rock. L’inici amb Ash gray sunday, et transporta directament en aquells anys. La guitarra de Gary Lee Conner és inconfusible, i un cop entra la veu de Mark Lanegan, l’emoció és total, i queda palès que ningú mai a sonat com Screaming Trees, ni Screaming Trees han sonat com ningú. Aires psicodèlics dels 60, que poden recordar a The Creation, The Yardbirds o en alguns moments a The Sonics ( Anita Grey és un dels temes més garatge que han firmat mai), l’esperit de bandes americanes dels 70 com The Band; Screaming Trees ha encertat com ningú unir el millor de la tradició britànica dels 60 amb el de l’americana dels 70. Door into Summer, amb una bateria deutora del Tomorrow never knows de The Beatles i amb Lanegan interpretant una melodia carregada d’èpica tradicional; Revelator, que hagués estat un single imbatible en la línia de Nearly Lost you o All I Know; la còsmica Crawlspace; Black rose way no hagués desentonat en cap de les seves anteriors obres, i on Gary Lee Conner torna a demostrar que és un dels millors guitarres de la seva generació; l’acústica Reflections es mostra com una llavor del que desprès desenvoluparia Mark Lanegan en solitari; l’esperit pop de Tomorrow Changes; Low life en la millor tradició del rock americà; la potent Anita Grey; i amb Last Words com el millor epitafi final possible, amb el wha wha de Gary Lee Conner dominat el tema, demostrant la grandesa i immortalitat de la banda. Les col·laboracions de Peter Buck i Josh Homme queden com a simples anècdotes al costat dels quatre protagonistes. Evidentment el disc no està al nivell de les seves dues obres mestres, però motius força obvis, per si que posen punt i final de forma magistral a una trilogia final perfecta.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=_dmi_FM5ZUY]
