Manic Street Preachers fan un punt i a part

0

El proper mes de gener farà 21 anys del debut dels gal·lesos Manic Street Preachers en el panorama musical. El single Motown junk (1991), va ser la carta de presentació del grup de Blackwood, i ràpidament la seva combinació de punk i pop, amb una actitud rockera, va calar entre el públic britànic que tenia ganes de coronar uns nous herois que plantessin cara al poder yanki de Guns N’ Roses. Amb una actitud descarada i provocadora, i carregada d’arrogància, on no faltaven declaracions sortides de to atacant a les bandes britàniques del moment (Ride, My Bloddy Valentine, Slowdive…) i declarant amor etern a grups americans com Public Enemy o els mateixos Guns N’ Roses, la seva carrera començava carregada d’urgència, i corrien el perill de ser més coneguts per les seves malifetes fora els escenaris que per la seva música. Però amb els anys el grup ha aconseguit, com molts pocs companys de la seva generació, construir-se una carrera excel·lent, madurant de manera coherent sense perdra la seva essència original de lluitadors de la classe treballadora, i superant entrebancs com la desaparició del seu guitarrista i ideòleg, Richey James. El resultat han estat 10 treballs que mantenen una mitja força alta, i que a dia d’avui els situa com una de les bandes clàssiques i imprescindibles del panorama musical britànic actual, i a James Dean Bradfield com un dels millors compositors sorgits en les últimes dècades de les Illes britàniques.

Per celebrar el seu 21 aniversari el grup editarà el proper més d’octubre, National Treasures -The complete singles, on recolliran els 38 singles editats durant tota la seva carrera, i com a bonus inclourà un tema gravat per l’ocasió. Però el que al principi semblava una merescuda i excitant celebració, ha acabat per convertir-se en un punt i a apart en la seva carrera, en el final d’una era, i així ho ha declarat el seu baixista, Nicky Wire. Amb aquest recopilatori el grup donarà per tancada la primera part de la seva carrera, i s’allunyaran dels escenaris i de l’activitat musical com a grup, durant un període no menor als 2 o 3 anys. Segons Wire això és el que toca ara, per poder agafar una nova perspectiva de les coses. El grup a posposat durant un temps indefinit la publicació del seu nou àlbum d’estudi, 70 Songs of hatred and failure, que suposaria la continuació del seu excel·lent Postcards from a young man. El disc ja està gravat, i veurà la llum, però no serà fins a la seva tornada, així que ens haurem d’esperar força temps per escoltar les noves cançons del trio de Gal·les.

Esperem que quedi com un simple descans, i el grup no decideixi separar-se, i que d’aquí un parell d’anys els tornem a tenir en actiu. Durant aquest període serà bo repassar la seva discografia, carregada de grans cançons; des del seu explosiu debut, Generation terrorist (1992), fins al seu excel·lent epíleg Postcards from a young man (2010); passant per l’irregular Gold against the soul (1993), el revolucionari The holy bible (1994), l’emotiu Everything must go (1996), l’accessible i lluminós This is my truth tell me yours (1998), el cru Know your enemy (2001), l’incomprès Lifeblood (2004), el fallit Send away the tigers (2007), i el contundent Journal for plague lovers (2009). Tots ells, en millor o pitjor mida, àlbums honestos, i que han mostrat sempre a un grup compromès, en tots els sentits. Malauradament cada cop hi ha menys grups com els Manic, capaços de mantenir un nivell tant alt tant en estudi com en directe, per lo que la seva baixa (temporal) serà una autèntica llastima. God Save The Manics.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=bS-S-YSEpso]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.