Michael Monroe, Sensory Overdrive al Razz 2

0

El seu nou treball, Sensory Overdrive, ha estat una de les grans sorpreses musicals d’aquest any. El finés, Michael Monroe, ha facturat un treball de punk hard rock, realment impecable i potent, acompanyat per un grup de músics que formen un autèntic dream team d’aquest gènere i que són els encarregats d’acompanyar-lo en la gira que passarà el proper dia 19 de maig per la sala Razz 2 de Barcelona, una cita imprescindible per qualsevol amant del rock n’ roll sense adulterar. Al costat de l’ex-líder de Hanoi Rocks, hi trobem a Sami Yaffa (Hanoi Rocks, New York Dolls) al baix, Ginger (The Wildhearts) i Steve Conte (New York Dolls, Willy DeVille) a les guitarres i Karl Rockfist (Danzig) a la bateria: millor banda de ‘macarres’, impossible.

Des del seu debut al capdavant d’Hanoi Rocks a finals de la dècada dels 70, Michael Monroe s’ha mantingut fidel a la seva forma d’entendre la música, més concretament el rock n’roll (els seus referents sempre han estat els Stones, New York Dolls, The Stooges, Alice Cooper i The Dead Boys) i la vida (ser un mateix, encara que el preu a pagar sigui alt), i això l’ha fet sobreviure a tot tipus de modes i tendències, i problemes personals (la mort de la seva dona, per exemple); sense donar el seu braç a tòrcer, el glamourós cantant, ja ha deixat per la història d’aquest gènere un bon grapat de temes imprescindibles, autèntics clàssics com Tragedy, Taxi Driver, Malibu Beach Nightmare, Motorvatin’ o Don’t Never Leave Me, amb Hanoi Rocks; un disc incendiari amb el grup Demolition 23 (Hammersmith Palais és un d’aquells temes que no ets canses mai de sentir); i els treballs Not Fakin’ it i el recent Sensory Overd rive, com a obres més destacades, en solitari. Probablement és aquest últim, al costat del treball amb Demolition 23, el millor disc que ha facturat Monroe en tota la seva carrera (segurament perquè la banda que l’acompanya és la millor que ha tingut mai flanquejant-lo), on temes com Trick of the Wrist, ’78, Superpowered Superfly, Modern Day Miracle, All You Need o Gone Baby Gone, aquest amb la col.laboració de Lucinda Williams, el posicionen com un clàssic incombustible del punk rock, com una figura única en els temps que corren (on la passió sembla que no formi part dels diccionaris de les noves bandes), gràcies a mantenir un discurs honest, i a no agafar-se el seu ofici com un simple negoci, sinó com una forma de vida.

Michael Monroe deixa ben clar que l’autèntic esperit del punk rock no es mesura per la quantitat de cops que es surt a la portada de les revistes musicals més cools posant cara de bad boy i mirant-se el melic; l’actitud es demostra, com fa ell, sobre un escenari i amb cançons que es firmen amb pit i collons.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=b0R68LBeQ3U&feature=related]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply