Cap a on van els Band of Horses?

MIRAGE ROCK. BAND OF HORSES

Després de tres discs sospitàvem que els Band of Horses podrien anar desinflant-se. Si amb Everything All the Time i Cease to Begin vàrem caure rendits al magisteri dels de Ben Bridwell composant i executant pop-rock, amb Infinite Arms la sensació de que res tornaria a ser com abans quedava enterrada quan els afortunats que havien vist la banda en directe compartien la catarsi viscuda, confirmant que eren grans en estudi, però encara més en directe. Passada la gran prova de foc que tota banda ha de passar, l’expectació pel seu proper treball, aquest Mirage Rock, era excessiva. La notícia de que Glyn Johns seria el productor encara hi posava més llenya a l’assumpte. I dol dir-ho, però, els Band of Horses han signat el seu pitjor treball des de que es van formar.

Sis anys després del seu debut, ens trobem amb les pitjors cançons mai composades pels de Seattle. Menys intensos, menys brillants, sí que és cert que trobem moments que evoquen als seus millors anys, com succeeix a Knock Knock, Shut-in Tourist o a Feud, però, no ens enganyem, queden a anys llum. Es detecta un intent de barrejar el seu so anterior amb clàssics del gènere com Led Zeppelin, versió acústica, (Everything’s gonna be undone), Allman Brothers (A Little Biblical) als Whiskeytown (How To Live), a Fleetwood Mac (Slow Cruel Hands of Time), a Neil Young (Long Vows) i a Humble Pie (Electric Music), o inclús als Wilco més tovets (la part incial de Dumpster World); però, l’intent es queda a mig camí. No hi ha substància, els temes es veuen mancats de la passió que abans sí hi trobàvem: sonen buits, sense esma, temes poc el·laborats. Els Band of Horses, a part de ser terriblement melòdics i harmònics, desprenien energia, i sí, eren i són mainstream, però, amb equilibri i raons per creure en la seva autenticitat. Una banda parla amb les seves cançons, i ells ho han fet. O s’ha acabat la màgia, o ha arribat el punt d’inflexió o, simplement, els Band of Horses han arribat fins aquí.

Mirage Rock no és un mal disc; és avorrit. I els Band of Horses, d’avorrits no tenien res. Sense inspiració ni adrenalina, com sortits del film de Cameron Crowe, Casi Famosos, sonen inofensius, buits, sense ànima, allunyant-se sense voler-ho de tot el que ens havien proposat fins el moment. Esperem que aquest disc sigui un accident, un miratge, o, que com a mínim, que amb el seu directe ens facin callar per un temps. Ens hem quedat amb el dubte: Cap a on van els Band of Horses?

Sona a… Peter Frampton + Richmond Fontaine + Mumford & Sons
El Millor… Shut-in Turist, Electric Music, Feud.
El Pitjor… És el seu pitjor disc fins el moment… i temes com Dumpster World (cançó protesta pròpia d’stadium band) i Heartbreak at 101.