More Light amb Primal Scream

0

Bobby Gillespie ho tenia clar. Valia la pena estar-se cinc anys sense publicar disc, treballant en silenci i passant de les crítiques a Beautiful Future i dels comentaris envers el futur de la banda, de si el seu destí era recuperar obres mestres com Screamadelica i d’aquí la seva triomfant gira tocant el citat disc sencer… Els dubten de Primal Scream, o bé no volen veure la realitat o bé estan sords. Després de More Light, alguns han hagut de tancar del tot la boca, i d’altres ens l’hem deixat oberta després de sentir el disc per enèsima vegada; no podem deixar de punxar un dels discos d’aquest 2013. LP global, que aglutina totes les vessants i recursos dels escocesos, podríem estar parlant, com a mínim, del seu millor treball des d’Xtrminatr. Amb David Holmes a la producció, sense Mani, amb col·laboradors de la talla de Kevin Shields i Robert Plant, el grup salvatge liderat per Bobby Gillespie (i Andrew Innes) ens deixen ben clar que mai ens han abandonat i que tenen corda per estona, entregant un treball que condensa els darrers seixanta anys de música popular, endreçant-la i sacsejant-la com només han sabut fer ells.

More Light s’inicia amb una exuberant i desbordant 2013, tronadora, musicalment parlant, fulminant, si parlem de la lletra: 21st century slaves / A peasant underclass  / How long will this shit last?  / Punk rock came and went  / and nothing changed  / Was it just a pose?  / Every generation buys the lie / Just like the one before / Bought and sold!. Saxofon, una guitarra amb efecte phaser, textures electròniques… i a l’atac, amb tot l’arsenal que dominen i combinen com ningú des de que varen reinventar el rock n’ roll a principis dels 90 amb Screamadelica. What happened to the voices of dissent / Getting rich I guess / Become part of the establishment / Power corrupts the best / They killed the counter-culture underground / It offers no critique / No revolutionary spirit left / They’ve sanitised the freaks, no donen treva, i els nou minuts completen un dels inicis de disc més transgressors i necessaris. Soldier boys dying in the war / Hear their mothers cry / The chairman of the board of B.P./Shell / Are guilty of war crimes / Thatcher’s children make their millions / Hey! Remember Robespierre! / Guilty of complicity is guilt / What are we doing here? / It’s the final solution / To teenage revolution / The total subjugation / of the rock and roll nation / Inducted, corrupted, seduced & reduced / Deluded, exluded / Shakled and hooded. El sistema és el que és, l’underground ha mort, només queden els anomenats hipsters, que passen de tot menys de la roba, la moda i les tendències. Primal Scream mira cap a un altre lloc, i apunta i dispara al cor de la societat. Continuem amb la dolorosa i genuïna River of Pain: Oh you feel the shame / oh you feel the pain / when there’s nothing you can do / you carry it with you. Sinuós blues, amb aromes a western crepuscular a través de guitarres esgarrades, i uns músics veterans com els de la Sun Ra Arkestra donant suport a la cadència del tema. La treva fictícia és tal perquè acte seguit arriba l’electro funk n’ roll Culturcide, amb Mark Stewart de The Pop Group reforçant les veus a la tornada, incendiària a tots nivells, que ens assegura i confirma que la cosa va de debò. I el nou rock n’ roll arriba amb Hit Void, que comença a tota pastilla, acabant la feina de Can’t Go Back, i entregats a la causa, no queda altre que rendir-se amb només quatre cançons a la modernitat, intemporalitat i classicisme dels de Glasgow; els moments de pausa del tema, amb base rítmica autènticament retro, posa la pell de gallina, en el millor sentit de l’expressió. I sabedors de que el síndrome d’Stendhal és possible, en el següent tema l’originalitat més sorprenent i pausada es vesteix de cançó amb Tenement Kid, un dels centres neuràlgics de repòs de l’LP, un crit adolorit envers la pobresa i la vergonya per una condició social oblidada. Invisible City dispara de nou l’eufòria amb els Primal Scream més ballables i immediats, i si ens pensàvem que ja n’hi havia prou de novetats, arriba l’agredolça i embadocadora Goodbye Johnny, amb algun record a Medication, situant-nos en un local de nit, amb una banda de sessió que combina jazz i blues, i un crooner amb melena i camisa psicodèlica. I punt i a part, que arriba Sideman, amb un inici que gairebé li treu els colors a Accelerator i unes textures sonores que evoquen a Blood Money, això sí, a tota màquina. Amb Elimination Blues tornen al blues sense fer-lo amb la col·laboració de Robert Plant (ja va aparèixer a Evil Heat, al tema The Lord Is My Shotgun), amb un tema del passat que sona d’ara i del demà. Turn Each Other Inside Out, entre Skull X i el kraut rock, ens exposa de nou a un excés d’adrenalina consumida, situació de la que no sortim amb Relativity, histriònica revisió de Pills, apunt que em trec de la màniga pel variable tempo d’ambdós temes. I si Walking in the Beast és l’ (I’m Gonna) Cry Myself Blind narcòtic del nou LP, el single It’s Alright, It’s Ok, amb el que tanquen el treball, és el nou Movin’ On Up, tancant el seu 10è treball amb la vessant stoniana que sempre els acompanya i ens enamora: It’s alright, it’s ok / You can do / Just what you want to / Take your time / Walk away / You can come back / If you’re supposed to. I si encara no has tingut prou, hi ha una edició de dos discos, on trobaràs les bonus tracks Nothing is Real, Nothing is Unreal, tema marca de la casa i una de les cançons de l’any, una versió de Worm Tamer de Grinderman, i alguna que altre curiositat, com el Weatherall Remix de 2013 i un retorn a Screamadelica titulat Running Out Of The Time.

L’edició en vinil de More Light és accessible, una llaminadura de les que val la pena posar-se a la boca les vegades que calgui. Si un s’ho pot permetre, que es faci el regal; la música és dels vinils. More Light té grans moments, cançons rodones, i recupera el gol que tenia una banda que per mèrits propis s’ha convertit, fa temps, en un nom inqüestionable per contenir tot el que se li demana a una banda de rock n’ roll: música, actitud, autenticitat, rebel·lió i reflexions com ‘We always saw music as a revolutionary force’. Paraula de Gillespie. 2013. Amb Primal Scream, It’s Alright, It’s Ok, i una prova més que el gran rock n’ roll està més viu que mai.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply