Nick Cave and The Bad Seeds: Push The Sky Away

0

nick-cave-push-the-sky-awayNomés han passat trenta anys des que Nick Cave va reclutar a un grup de músics sota el qual s’amagaven els Bad Seeds, amb qui, al 1984, es va presentar en societat, amb From Here to Eternity, l’obra amb la que posaven la primera pedra per construir la trajectòria d’una de les bandes més importants de la història de la música. A part de Sonic Youth, The Black Crowes i Nirvana, els altres noms que tenen el seu lloc al costat dels mites musicals coneguts per tots, pocs grups poden fer una mínima ombra als autors d’obres cabdals com Your Funeral… My Trial, Tender Prey i Henry’s Dream. Per alguns han baixat pistolada amb els anys. Múltiples canvis en la formació (membre fundador només queda Nick Cave), amb Thomas Wydler com a veterà d’entre les llavors, la baixa de Blixta Bargeld, de Mick Harvey, la importància actual de Warren Ellis, les inquietuds literàries i cinematogràfiques de Cave, els projectes paral·lels amb Grinderman o amb vàries B.S.O… Sincerament, no sabem quins són els motius per creure a aquells crítics tan estirats i savis que a vegades es pensen que estan per sobre de l’autor i s’atreveixen a jutjar-lo i suggerir que, per exemple, Nick Cave no el que es pensaven o que ja no és el que era. Bé, han d’omplir pàgines i dir tonteries, no li donem més voltes. El que sí interessa és que el passat mes de febrer va sortir a la llum Push The Sky Away, el quinzè disc de Nick Cave and The Bad Seeds, i el temps i les oïdes de cadascú i no les paraules de qualsevol diran si està al nivell de les seves millors obres. De moment, no és car car ni arriscat dir que estem davant d’un dels discs de l’any.

Menys és més. Així és com Nick Cave entén la música des de From Here to Eternity, disc amb el que aquest Push The Sky Away guarda tantes diferències com semblances. Ideat i plantejat des d’una estructura sonora homogènia, intensa, reverberant i excitant basada en pocs instruments, recolzat en loops provinents d’instruments de corda construïts per Warren Ellis, el nou LP està forma per una col·lecció de peces plenes de drama i electricitat contingudes que captiva des del primer moment. Sí, menys és més, i amb aquest disc, una altra vegada, ho poden afirmar amb la rotunditat que els caracteritza. El soroll, la pausa, el tempo, la lletania, el ritme, tot sona a Nick Cave and The Bad Seeds. Des de la reinterpretació i l’inconformisme d’uns creadors inquiets, insatisfets i voraços, els nou temes tenen el segell inconfusible de la casa; ara bé, tot és una novetat. Sonen alhora tan potents, tan ferotges, tan dúctils, tan intensos,tan cavernosos i tan sublims que es fa complicat trobar defectes o cap però. Bé, sempre es podran trobar, i més si el que volem és que gravin un Tender Prey 2. Ara bé, deixem-nos de banalitats i apunts subjectius. Anem a la botiga, fem-nos un regal -si la butxaca ho permet, sí-. Anem a buscar el disc, i passegem-nos sense destí ni temps per Jubilee Street, descobrim-nos davant  del blues del Bosón de Biggs (Higgs Bosson Blues), endinsem-nos en els cors i virtuts de Mermaids, atrevim-nos amb les penombres i l’elegància de We Real Cool … punxem un cop i un altre Push The Sky Away i valorem el que és ser contemporanis de, senyores i senyors, Nick Cave and The Bad Seeds. Donem-li’ls un altre cop les gràcies per obrir les finestres de l’art i permetre’ns veure de nou la llum de la música.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply