Els Ramones i posteriorment els Misfits eren els actors secundaris escollits per No Age per amenitzar l’estona prèvia al concert. Els soroll i la fúria dels californians aviat va entrar en escena per instal·lar-se durant els aproximadament els sorollosos vuitanta minuts del furiós i auster directe, on les diferents vessants dels californians van anar apareixent i combinant-se per repassar bona part de la seva discografia. Ens trobem davant d’un combo de noise punk primitiu, visceral i eclèctic, capaços d’interpretat passatges narcòtics plens de distorsió, efectes i reverberació, injectar dosis del més rude hardcore, i abordar seqüències shoegazer; durant el concert era impossible quedar-se quiet. No Age presenta un repertori amb temes més que interessants, i l’entusiasme, vitalitat i energia que desprenen és una llum dins d’un panorama infectat de músics freds i distants.
Basant-se en Everything is Between, i donant rellevància a Nouns, Dean Allen Spunt i Randy Randall varen justificar el 2+1 amb el que sortien a l’escenari, gràcies a la càrrega sonora provinent del tercer membre, William Kai Stangeland-Menchaca de Silver Daggers, qui completava la formació i el so amb una taula de samplers. La fredor inicial, com gairebé sempre, per part del públic de Barcelona, tot i l’impacte de Cappo i Teen Creeps, i el fet de recuperar Every Artist Needs a Tragedy Weirdo Rippers, contrastava amb la lliçó d’equilibri melòdic i rítmic del càlid i cerebral bateria-vocalista Spunt , i la d’un Randall, un esperit de caràcter gairebé infantil (en sentit positiu) que es mostrava com un entusiasta híbrid de Kevin Shields, Steve Jones i Pete Townsend. La intensitat de Fever Dreaming va aconseguir treure la son de les orelles a gairebé tothom, i partir d’aquest moment, els pics del concert es van anar acumulant. Em quedo amb la hipnòtica Loosing Feeling i una irresistible Valley Hump Crash, on la contundència noise contaminada d’esperit hardcore va suposar un dels moments de la nit; posteriorment, en el tram en el que varen interpretar unes crescudes Life Prowler, Glitter, Sleeper Hold, Shed and Transcend, Eraser i Miner, la catarsi noise era una realitat. La versió del tema de Black Flag, Six Pack, definia el que estàvem veient. Els intents del personal de seguretat perquè la gent estigués quieta com si es tractés d’un partit de tennis i no d’un concert, apunt que serviria per obrir un debat sobre les normes establertes durant un concert (no fumar, no ballar, no fer fotos, i no fer res que pugui mobilitzar el cos de seguretat), varen ser efectius durant bona part del concert; Randy Randall va posar fi al control establert baixant de l’escenari amb la seva guitarra i situant-se entre el públic trencant el marcatge a l’home que es feia al públic. Common Head i Chemp Trails, on mostraven una vessant més pop, plasmant una notable capacitat melòdica; en canvi, Ripped Knees i Boy Void (tema amb el que posaven el punt i final), temes del citat primer treball publicat, servien per completar l’univers d’un grup que s’inspira en el hardcore nord-americà i del noise pop a parts iguals. En la fusió d’estils, els No Age s’expressen amb naturalitat i passió, evocant a clàssics i a una forma directa i frontal d’atacar cançons i
Espontaneïtat, atreviment, actitud, temes, presència i contundència, Spunt i Randall mostren aquests atributs, imprescindibles per qualsevol banda que vols ser considerada com a tal. El directe és la prova de foc, i en aquest cas, de soroll, distorsió i melodia. Per No Age, un concert no és un simple i fred exercici d’execució de cançons. És una honesta mostra de que el descontrol organitzat i amb una finalitat, la d’intentar oferir un concert sincer i desenfrenat, una virtut molt apreciada per una determinada manera d’entendre la música.
