The Pains of Being Pure at Heart van donar tot el que tenen per escalfar una Sala Sidecar que els esperava amb tanta impaciència com fred. Un aire acondicionat ‘a tope’ posava a prova els de Nova York i el seu públic, però ni els 18 graus ventilats ni algun problema de so va aturar aquesta màquina de fer pop vital i enèrgic. Un altre cop, els Pains van assaborir el triomf durant poc més d’una hora gràcies a una curta però intensa col·lecció de temes que van acabar per fer botar a tota la sala.
This Love is Fucking Right va servir per iniciar un concert que va tenir com a punt d’inflexió una atronadora Young Adult Friction que va sacsejar les neurones i les càmeres dels presents. Everything with you, A Teenager in Love, el nou single Say no To Love i un tema nou que van presentar, amb els habituals aromes The Smiths i The Pastels, i Hey Paul van obrir pas a una recta final que permet afirmar que la banda sap com emportar-se tot per davant, no només en disc, sinó també en directe. Una commovedora Stay Alive hagués sigut un dels moments dels concert, si darrera no hagués vingut Contender, interpretada en solitari per Kip Berman, i una traca final que confirmava que el concert havia anat de menys a més, amb final cinc estrelles, gràcies a unes contundents Gentle Sons i The Pains of Being Pure at Heart. És aquí on es va veure la importància del segon guitarra, i ambdues van ser segurament els temes de la nit, i tota una demostració de força d’un grup a qui encara se’l titlla de tou o poc fiable en directe. Ahir, al Sidecar, més d’un incrèdul s’hauria anat a casa amb la sensació de que els Pains poden dir, si tenen el dia com el varen tenir ahir, i amb la categoria dels temes que presenten, que el seu directe és intens i que els membres del grup, sobretot Kip Berman i la teclista Peggy Want-East, van adquirint el preciat i necessari carisma.
Nit de pop sublim, que confirma a The Pains of Being Pure at Heart per tercera vegada a Barcelona (i avui, una quarta) com la nova banda d’indie del moment; ara només falta un següent LP que mantingui, com a mínim, el nivell del primer. D’altra banda, apuntar que els teloners van ser Odio París, grup amb aromes shoegazer i dels propis Pains, i que a més d’apuntar molt bones maneres amb temes propis, van interpretar una versió de When You Sleep de My Bloody Valentine que va servir de presagi de la gran nit que va ser.
