Crònica Primal Scream, Sala Razzmatazz

0

L’essència d’un grup es troba i es palpa sobretot en el seu directe. Sobre un escenari veiem si una banda es limita a reproduir el que han fet en un estudi acompanyats de productors, enginyers de so i col·laboradors varis, limitant-se a tocar un teme seguit de l’ altre com a grans professionals o per contra intenten anar més enllà, saltant-se el guió que marquen els seus treballs, deixant fluir per sobre de tot la seva passió pel que fan. Vist el concert del passat dissabte a la sala Razzmataz, Primal Scream formen part del segon grup, cosa que molts ja sabíem. Els de Glasgow arribaven a la ciutat per portar al directe una de les seves obres més complexes i arriscades, Scremadelica, el disc que els va consagrar com a grup referencial del rock, gràcies a la seva combinació de rock i electrònica. A partir d’aquest, cadascun dels seus treballs és convertiria en un pas endavant, sense mirar el seu passat ni el seu futur, convertint-se en un grup imprevisible capaç de rendir tribut als clàssics i reinventar-los, però mantenint sempre la seva essència de banda de rock immutable.

Els primers 45 minuts de concert van servir perquè Bobby Gillespie i els seus, repassessin part dels seus dirty hits. Un darrera l’altre, sense pausa entre tema, van anar caient: Accelerator, Country Girl, Burning Wheels, Suicide Bomb, Shoot Speed/ Kill Light, Jailbird, Swastika Eyes i Rocks, amb la que posaven punt i final a una primera part de concert carregada de tensió elèctrica. El guió natural d’ un concert homenatge a un disc diria que allò eren els bisos, però Primal Scream no es caracteritza precisament per ser un grup gaire previsible i van guardar-se per el final l’autèntic propòsit de la seva visita. Així, després d’ una breu pausa, Andrew Innes rascava els acords de Movin’ On Up, clàssic entre els clàssics del grup, i el Razz començava el seu particular viatge cap a la catarsi rock. Slip Inside this House, amb un Mani pletòric al baix, i Don’t Fight It, Feel It, en la que Bobby Gillespie deixava el protagonisme vocal a la corista, i des del fons de l’escenari observava com la maquinària funcionava a la perfecció, el grup s’ endinsava cap a terrenys plens de groove, sonant poderosos, amb el baix de Mani infectant de ritme tota la sala, i amb la guitarra d’Andrew Innes cobrant un protagonisme que no té en el disc. Després vindria el primer gir inesperat, saltant-se l’ ordre del disc, i aparcant de moment Higher Than the Sun, per deixar pas a les balades Damage, I’m Comin’ Down i Shine Like Stars, que amb la lectura feta en directe cobraven una nova dimensió que en la seva versió en estudi. L’ explosió dance havia deixat pas als moments més psicodèlics i de calma stoniana, però la intensitat seguia present. L’ambiental Inner Flight va donar pas a una recta final de concert d’ autèntic vertigen. Primer, Higher Than The Sun, en una espectacular lectura que unia les dos versions que trobem en el disc, amb una part final a ritme de dub, on Mani tornava a convertir-se en el protagonista i on el grup es mostrava com una versió moderna dels grans Funkadelic. A continuació cauria Loaded com una autèntica bomba, amb Bobby Gillespie maraques en mà agitant a un públic entregat a la causa i ple d’ èxtasi pel que estava succeint en l’escenari. Però encara quedava la rematada final amb Come Togheter, en una revisió brutal i festiva, que resumia a la perfecció tota l’essència d’ Scremadelica, i que va fer que la majoria dels que vam estar allà no oblidem mai la nit del dissabte 20 de Novembre del 2010. Primal Scream van demostrar una vegada més com ha de ser un concert de rock: imprevisble, desafiant i carregat de passió. Scremadelica segueix viu. Els Stones ja tenen els seus successors.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply