Roger Waters, el record ben viu de Pink Floyd

0

Roger Waters va il·luminar la vida dels presents en el primer dels dos concerts que oferirà al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb el qual inaugurava les dates europees del Us + Them Tour. El record i la nostàlgia de Pink Floyd varen ser els grans protagonistes durant les gairebé tres hores, amb descans inclòs, de recital del baixista de 74 anys i la formidable banda liderada pels guitarristes Jonathan Wilson i Dave Kilminster i pel multinstrumentista Jon Carin que l’acompanya. El resultat va ser un majestuós, precís i excitant repàs a alguns dels àlbums més importants del fonamental grup britànic, amb especial èmfasi a Dark Side of The Moon, Wish You Were Here, Animals i The Wall, sobre els quals gira bona part del show i l’espectable visual i musical.

Amb les llums encara enceses, esperant l’inici del concert, els ulls es dirigien a la immensa pantalla d’uns 25 metres de llargada per 20 d’alçada situada darrere de l’escenari. La imatge d’un desert, d’una qualitat extraordinària, es va fondre, i l’obscuritat i la música es van apoderar del Palau. Els primers acords de Breathe varen commoure als més de 13000 espectadors. La música i les imatges de la pantalla donaven forma a l’espectacle audiovisual, un espectacle de pur entreteniment al qual s’afegeixen grans dosis de crítica social i política. No hi havia treva, una densa i rugosa One of These Days, del complex Meddle, amb el tronador baix d’un motivat Waters sacsejant al personal, donava pas a Time. Una de les peces claus de Dark Side of The Moon, si bé es podria dir que totes ho són, va ser un punt àlgid gràcies en bona part al virtuosisme a les sis cordes de Kilminster per una banda, i de Jonathan Wilson a l’altra, protagonista a la guitarra rítmica i a la vegada per encarregar-se de les parts de les veus de David Gilmour. La interpretació de l’emotiva The Great Gig of the Sky, amb les dues coristes emulant i gairebé fent oblidar a Clare Torry, aparcava de moment el mític disc del prisma de llum.

Era el moment d’introduir-nos al disc Wish You Were Here, amb Welcome To The Machine. La pantalla traient fum amb imatges sobre la robotització de l’ésser humà, i la lletra de la cançó removent a una sala convençuda que allò era una nit per emmarcar. Ara bé, tot sigui dit, a continuació, la introducció per part de Waters de temes del seu darrer àlbum, Is This the Life We Really Want?, amb les denses i profundes Déja Vú, The Last Refugee i Picture That varen destensar i relaxar un pèl massa l’ambient. Sense menysprear el disc, el qual es mereix ser escoltat amb tranquil·litat, tot el que no fos Pink Floyd sabia a poc. Wish You Were Here va tornar a posar les coses al seu lloc, amb la interpretació del tema que dóna títol a l’àlbum. La cançó que recorda a Syd Barrett va suposar un altre bany de nostàlgia i d’emoció, que es va desbordar amb The Happiest Days of Our Lives, peça que precedeix a Another Brick in The Wall Part 2, i que va venir acompanyada de la Part 3 a continuació. Varen ser uns minuts en els que el món es va aturar, almenys per tots els assistents… We don’t need no education/We don’t need no thought control/No dark sarcasm in the classroom/Teachers leave those kids alone, amb un grup de nois i noies barcelonins a l’escenari lluent una samarreta on es llegia Resist.

Després d’un descans d’uns vint minuts, setze pantalles més, 8 a cada banda, situades perpendicularment a l’escenari, dividint l’ambient en dos, varen presidir el show. Si ens pensàvem que Waters havia tocat sostre amb els seus espectacles d’anys anteriors, estàvem equivocats. El disc Animals apareixia en escena, amb la Battlesea Power Station de la portada del disc flotant al Sant Jordi, projectada a les noves pantalles amb xemenies fumejant incloses. Unes brutals i inspirades interpretacions de Dogs i de Pigs (Three Different Ones) varen capgirar les nostres vides durant uns moments. Les pantalles no deixaven d’oferir  imatges ben explícites de gossos i porcs amb poder, amb dedicatòria especial a Trump, gran protagonista amb Pigs, i a la vegada, el porc volador girava per tot el recinte. Denúncia social, el no a la guerra, crit antiimperialista, però encara quedava corda per més. Money va mantenir el nivell de mala bava envers el món que vivim, amb més protagonisme per la classe política a les pantalles, prolongant uns instants formidables de show visual i de música eterna, banda sonora de tantes generacions. La delicadesa i sensibilitat de la lletra i les textures de Us and Them va donar la pausa necessària, per tornar a accelerar amb Smell The Roses, un dels grans temes d’Is This the Life We Really Want?. I la traca final, ja sense les pantalles que dividien l’ambient, encara havia d’arribar. Dark Side of The Moon tornava a ser protagonista, amb Brain Damage i Eclipse, emocionant a tots els presents, amb un joc de llums que donava vida a la portada del disc. Una corejada i sentida Mother, pura emoció, pura poesia, pura música, i l’èpica de Comfortambly Numb, amb els pèls de punta i amb dificultat per acceptar tanta qualitat artística a tots nivells expressada amb el rigor, tècnica, intensitat i energia necessaris, posaven punt i final a un dels grans concerts dels darrers anys viscuts a la ciutat de Barcelona. Un espectacle total, inoblidable.

Un cop més, una manera d’entendre la música que viu de la nostàlgia va encendre el cor i el cervell del públic. Diem que viu de la nostàlgia perquè no hi ha ni hi haurà músics com Roger Waters. Bé, sí, n’hi ha, però menys que fa 40 anys, i a més a més, sense la incidència i notorietat que haurien de tenir. El negoci de la música mira cap a una altra banda, malauradament, perquè el públic ha canviat, i la música avui en dia no és el que era quan Pink Floyd eren el grup que més discs venia. Els temps han canviat, i encara tenim sort que Roger Waters sigui capaç de fer un concert com el d’ahir. Llarga vida als artistes com Roger Waters, i llarga vida a una mirada artística de tanta qualitat musical i de tanta transcendència vital i creativa.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply