1962 és una data significativa pel rock n’ roll. És l’any 1 de The Rolling Stones. Després d’alguns canvis a la formació, Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Brian Jones i Ian Stewart encara no eren conscients del que serien capaços. Ells segueixen al peu del canó, i afortunadament pel rock n’ roll circus i per la salut de la música en general, cinc dècades més tard, encara segueixen donant guerra. El proper 27 de setembre, gràcies a Doctor Music, estaran damunt de l’escenari l’Estadi Olímpic de Barcelona il·luminant la muntanya de la Ciutat Comtal i l’ànima dels que hagin aconseguit entrada. L’ocasió convida a fer un petit repàs a la seva discografia. The Rolling Stones, la banda més gran de la història del rock n’ roll, visita la nostra ciutat, i hem d’estar ben preparats.
Viatgem cap a l’any 1 de la banda. Des dels inicis, la força de la banda era increïble. La influència entre d’altres de Chuck Berry, Bobby Womack, Solomon Burke, Willie Dixon, Bo Diddley, Willie Reed, Muddy Waters era tan evident que gran part dels seus primers treballs estan plens de versions dels seus ídols. Anem cap endavant. Arribem a mitjans de l’any 66. Aftermath és el primer punt i a part, al ser el primer disc íntegrament format per cançons de Jagger i Richards. Com era habitual llavors, l’edició anglesa i la nord-americana presenten un llistat de cançons diferents. Totes dues de traca. La millor opció és escoltar les dues i endinsar-se en les primerenques constants vitals d’una banda comença a consolidar un so propi gràcies les grans peces del disc, Mother’s Little Helper, Paint it Black i Under my Thumb, sent aquest darrer l’única que apareix en les dues edicions.
Els Stones durant els següents anys segueixen avançant cap a una identitat pròpia, consolidada amb la publicació de la seva primera obra mestra, Beggar’s Banquet, publicat a finals de 1968. Sympathy for the Devil, No Expectations, Dear Doctor, Street Fighting Man, Jigsaw Puzzle, Stray Cat Blues, Salt of the Earth,… Una col·lecció de cançons per la història. Amb el blues per bandera, els Stones confirmen les bones sensacions que ja havien mostrat amb el senzill Jumpin’ Jack Flash, publicat mesos abans. Amb Jimmy Miller estrenant-se a la producció, el disc és el primer del quartet de treballs que els situava a l’Olimp dels déus del rock. Mantenen el llistó ben alt amb Let It Bleed (1969), el primer amb Mick Taylor (i sense Brian Jones), el darrer amb Decca Records i per tant el darrer amb el qual Allan Klein podria explotar la banda a través dels discs i recopilatoris de cançons fins llavors. I estrenen els setanta amb el majúscul Sticky Fingers (1971), el primer que graven amb discogràfica pròpia, Rolling Stones Records, creada un any abans de la publicació del treball.
I a l’any següent arriba Exile on Main Street, el disc que varen gravar a l’exili francès (la mansió de Nellcôte a Villefranche-sur-Mer, a la Costa Blava, com a centre d’operacions), a causa dels problemes fiscals al seu país. És el tercer LP en què em volia aturar. Si no és la joia de la corona de la discografia, serà perquè en tenen més d’una. El disc reuneix tot el que són els Stones. El Rock n’ roll basat en el blues, el country i el rhythm and blues, tenyit de rockabilly, boowie-woogie, soul, jazz i gospel. Són gairebé 70 minuts perfectes, d’una intensitat i passió, d’una densitat i frondositat, és a dir, no és accessible d’entrada, però un cop ets capaç d’entrar-hi, ja no en sortiràs mai més. És un disc imprescindible per entendre els Stones i la música dels 70.
I què succeeix després d’aquesta obra mestra de la música? Doncs s’ha de dir que segueixen publicant discs molt notables, com It’s only Rock and Roll but I Like it (1974), Black and Blue (1976), que va ser el primer amb Ron Wood, 0 Some Girls (1978). Però anem fins al 1989, per reivindicar un disc tant conegut com menyspreat: Steel Wheels, publicat el 1989. Amb quina alegria reaccionaríem si es publiqués un disc així avui en dia, amb una textura de rock clàssic, urgent i immediat, ple de blues i melodies que s’enganxen com només ho poden fer les creades pels grans. Mixed Emotions és el tema titular d’un disc que va recuperar el so habitual del grup. La gira mundial és triomfant, mostrant-se en un estat de forma envejable una altra vegada. Estem parlant d’un disc de fa gairebé 30 anys. Estem amb uns Stones que han sobreviscut al punk, a l’MTV, als 80’s, a la música disco, i amb un cop de puny a la taula del panorama de musical en forma de grans cançons, deien al món que tenien corda per anys.
Els darrers 25 anys han estat poc productius quant a discs en estudi amb noves composicions. De fet, el darrer amb temes propis és A Bigger Bang, la darrera estació en què ens aturem. Publicat el 2005, personalment, considero que és un dels millors discs de rock n’ roll del segle XXI. Alguns diran que no és difícil si fem un repàs als darrers 17 anys de rock, però només cal punxar el disc una vegada per adonar-se que és el seu millor treball des d’Steel Wheels, i per tant, al nivell de Some Girls o Tattoo You. Canalles com ells sols, a la seva edat, els riffs de Richard segueixen posant la pell de gallina. Per exemple, Oh No, Not You Again, si no et fa moure els peus, voldrà dir, sent educats, que el rock no va amb tu.
La discografia dels Stones és infinita i eterna, com la filmografia d’un gran director de cinema. Infinita perquè sempre es poden descobrir cançons, matisos, detalls i sorpreses. I és eterna perquè és infinita. I per tant, universal, imprescindible per entendre la història del segle XX. S’han escrit llibres i articles sobre ells, però mai s’haurà dit tot.
Ara només falta que la salut ens acompanyi a tots i esperar pacientment l’arribada del Dia D. The Rolling Stones estaran el proper 27 de setembre a la nostra ciutat. L’Estadi Olímpic de Barcelona rebrà a les velles, úniques i irrepetibles Satàniques Majestats, per oferir el seu penúltim concert a la nostra ciutat.
