EL CAMINO. THE BLACK KEYS
Dan Auerbach i Patrick Carney eren molt conscients, alhora de crear aquest nou treball de The Black Keys, que les comparacions amb els seu anterior treball, Brothers, serien inevitables, tenint en compte la repercussió que va tenir el disc i l’estatus que han aconseguit com a banda. Segurament per això només han deixat passar un any des de l’edició del seu disc més elogiat, i han optat per sintetitzar idees, i seguir la màxima de que en molts casos menys és més. Amb Danger Mouse a la producció, i convertint-se en el tercer element del trio, la parella d’Ohio, ha optat per un treball format per onze talls, que no passa dels 38 minuts de durada, deixant clar el seu propòsit d’apostar per l’impacte immediat. En aquest sentit El Camino, compleix a la perfecció amb les seves intencions, i encara que no superi els seus dos anteriors treballs, Attack and Release i el citat Brothers, si que mate intactes les constants estilística i vitals de la banda, encara que el seu rock and roll sigui cada cop més cool i apte per tots el públics, cosa per altre banda que no els hi restà autenticitat.
Lonely boy, el single que va precedir el disc, ja mostrava en certa manera quin era el camí, valgui l’oportunisme, que havia agafat el grup. Un single irresistible, de melodia contagiosa, de so sofisticat i directe a parts iguals. I això és el que trobem en El Camino, rock and roll infecciós i carregat de sofisticació sonora per obra i gràcia de Danger Mouse, on els potents riffs de guitarra estan adornats de matisos negres, i on el funk i el soul ja s’han convertit en un element tant important com el blues i el rock (l’excel.lent Sister és el millor exemple). The Black Keys han aconseguit un treball on cada un dels temes són un single en potencia i resulta difícil quedar-se amb només dos o tres cançons perquè seria una injustícia per la resta. Aquest és un disc compacte, que entra a la primera escolta, i segueix mantenint a The Black Keys com els màxims representants del nou rock n’ roll, el nascut al segle XXI, amb tot el que això comporta per bé i per malament.
Sona a … Jon Spencer Blues Explosion + Danger Mouse.
El Millor… Lonely boy, Sister, Little black submarine, Gold on the celling…
El Pitjor… van perdent la seva cara més primitiva
