The Gaslight Anthem: Recuperant el so de l’argot americà

0

Nascuts a New Jersey al 2007, The Gaslight Anthem són uns dels representants més il·lustres del rock de tradició americana més enèrgic. Aquell que va des de Bruce Springsteen fins a Mike Ness (Social Distortion), passant per Paul Westerberg i els seus The Replacements. Rock de classe obrera que adopta la urgència del punk, i la força del millor Springsteen, i que descriu les dificultats de néixer i viure l’Amèrica d’avui en dia, un país on les oportunitats queden molt lluny per una gran part de la població, i el que això implica: evasió, autodestrucció i nostàlgia per els dies passats i que mai tornaran.

Van debutar amb el disc, Sink or Swim (2007), un disc intens de clara coartada punk, que bevia tant de The Replacements com de The Clash, i els acostava a Social Distortion. El començament amb Boomboxes and Dictionaries, I’ve Coulda Been a Contender o Wooderson, mostrava un banda amb les idees clares, desafiant i a per totes. Brian Fallon i els seus havien plantat la llavor del que seria el seu següent treball, The Sound of 59, disc que publicarien dos anys més tard i que posaria al grup a primera línia del panorama rock, convertint-se en un dels grups revelació d’aquell any, entrant en les llistes del millor de l’any. Menys visceral que el seu debut, The Sound of 59, definia perfectament les intencions i evolució del grup; les melodies cobren una importància vital, mentre que les guitarres perden volum però guanyen amb cruesa. Great Expectations, The Sound of 59, Miles Davis & The Cool o The Patient Ferris Wheel, són autèntiques bombes a mig camí entre el power pop i el punk, temes irresistibles que t’atrapen gràcies a unes melodies interpretades amb autèntica passió per Brian Fallon, que s’encarrega d’impregnar d’una urgència poc vista en els últims episodis del rock americà actual. El disc va enamorar al Boss, i aquest no va dubtar en compartir escenari amb els seus camarades de New Jersey, fet que va multiplicar el nombre de fans del grup, sobretot després de la seva multitudinària actuació en el Festival de Glanstonbury del 2009, on Bruce Springsteen és va afegir al grup per interpretar, The Sound of 59.

Aquest 2010 s’han enfrontat al difícil repte del seu tercer treball, i el resultat ha estat l’excel·lent American Slang, un treball que demostra que són un grup a tenir en compte més enllà del factor Springsteen. Potser no té la contundència de les seves anteriors obres, però es mostra com el seu treball més regular. Amb una obertura, homònima, que es defineix com una autèntica declaració de principis. El disc mostra a un grup imparable, en estat de gràcia, sense cap més pretensió que la de ser la veu d’una generació perduda. Rock carregat de vitalitat i potència, ple d’excel·lents melodies que t’atrapen,  i que col·loca a Brian Felldon com un dels compositors a tenir en compte de cara aquesta nova dècada. Un disc que dóna vida nova als fans del Boss de la mateixa manera que ho fa amb els de Mike Ness o Paul Westenberg, amb cançons com Stay Lucky, American Slang, Bring it On, Orphans o Boxer, per citar-ne algunes, ho tenen tot per convertir-se en autèntics himnes d’un grup que ha vingut per quedar-se i mostrar-nos que hi ha vida més enllà de les tendències.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=bor62hc8-00]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply