PUBLICAT: 12/02/2012 PER: Daniel Bossio : 0

THE HORROR. POP. 1280

3 estrelles

La veu té quelcom del Bob Mould més emprenyat, la base rítmica evoca als Suicide, sobretot a la bateria industrial binària i primitiva, la qual, a la vegada ens situa en aquelles pantanoses i profundes textures als Gallon Drunk de You, the Night…and the Music o als Swans de Feel Good Now, tot i que també es poden trobar semblances amb bandes punk com Misfits o inclús els Warsaw més viscerals. Foscos, addictius, crus, la dosi de mala baba que acompanya el debut de Pop.1280 en el seu LP de debut, The Horror, no hauria de deixar indiferent a tots aquells que aspiren a que les ramificacions més desafiants i agressives del rock n’ roll recuperin els nivells adquirits en els seus millors temps.

Després de l’EP titulat The Grid, presentat el 2012, la banda liderada per Chris Bug i Ivan Lip va captar l’atenció d’un dels segells del moment, Sacred Bones. I no han desaprofitat l’ocasió per presentar el seu punt de vista d’una mena de noise-punk afilat, rugós, amb temes que són dinamita pura, com la tríada inicial formada per Burn the Worm, New Electronix, Nature Boy, peces on el grup es mostra realment intractable. Sense arribar als nivells industrials de noms com (i posem-nos de genolls) com Ministry o NIN, el regust que ho trobem en alguns moments de The Horror sí que ens hi fa pensar en aquells anys on aquell tipus de bandes arrasaven, tot i que seria més encertat citar a Therapy? i el seu gran moment, Nurse, com una font d’inspiració per Pop.1280. Bodies in the Dunes és una exhibició de mecanismes industrials adaptats al pop-rock, amb una bateria demolidora. El primitivisme de Cyclotron resulta també irresistible, tot i que el disc va perdent força, sense menysprear Beg Like a Human, que posa una petita pausa al disc, al ser el tema de tempo més lent, però segueixen sonant com un pou sense fons, en el millor sentit de l’expressió; tampoc podem oblidar la brutalitat de West World, on la ràbia descontrolada i la velocitat de la primitiva base rítmica gairebé no permet percebre les guitarres (potser, en línies generals, el gran però del disc). Tot i així, un LP on, a més dels referents citats, ens porta a la memòria al John Lydon més histriònic dels citats P.I.L, o on la imatge de l’Scott McCloud més ferotge liderant als Girls vs Boys (un altre cop de genolls) irromp i amb molta força no pot passar desapercebut. Potser sí que peca d’irregular, perquè el final del disc deixa de sorprendre, perquè realment High ’em High i Crime Time no aporten res més que repeticions del que ofereixen durant els primers i incendiaris temes d’aquest quartet de Brooklyn que utilitza com a nom del grup el títol de l’obra de Jim Thompson.

No és qüestió de posar pals a les rodes a aquest recomanable debut on la irregularitat i el deficitari so de les guitarres potser es poden considerar els dos únics punts grisos del disc; no hi ha dubte que estem davant d’una banda a la que cal seguir el rastre. No està el previsible panorama del rock n’ roll per deixar pas propostes que presenten uns inigualables referents i que aposten per donar una bona dosi d’adrenalina, actitud i mala llet en forma de música aspre i no apte per oïdes infectades del pobre i nauseabund esnobisme cultural.

Sona a… Girls vs Boys + Therapy?
El Millor… Burn the Worm, New Electronix, Nature Boy, Bodies in the Dunes.
El Pitjor… les guitarres no s’aprecien amb la força que mereix una proposta d’aquest tipus.