Turbonegro: Tretze anys després de l’apocalipsi

0

A finals de la dècada dels 90 el centre d’atenció del rock n’ roll va canviar d’ubicació. Les illes britàniques i USA van deixar de ser el nucli de principal agitació, envers el poder sorgit al nord d’Europa. L’anomenada onada escandinava va cobrir tot el món amb quatre grups com a principals causants d’aquesta inundació de punk rock. The Hellacopters amb Payin’ the dues (1997) i Backyard Babies amb Total 13 (1998) des de Suecia, i Gluecifer amb Soaring with the eagles at night to rise withe the pigs in the morning (1998) i Turbonegro amb Apocalypse dudes (1998) des de Noruega, van aconseguir el que semblava impossible: ressuscitar l’essència incendiària del rock n’ roll, que per aquells dies semblava que ja no tornaria a cremar amb força. Però per desgràcia aquella explosió va durar menys temps del desitjat i a dia d’avui totes aquelles excel.lents bandes han passat a ser pràcticament un gran record del passat.

Tretze anys desprès d’ aquella onada escandinava d’electricitat, la majoria de grups que van formar part d’ella o estan en una llarga fase d’hibernació o senzillament ja no existeixen. Gluecifer i The Hellacopters van desdir deixar-ho en el seu millor moment per no caure en l’avorriment; mentre que Backyard Babies i Turbonegro sembla ser que estan preparant el seu retorn per aquest any 2012.

Dir quina d’aquestes quatre bandes era la millor de totes és realment força complicat, i en el fons injust, cadascuna d’elles tenia les seves pròpies virtuts i tot i tenir forces elements en comú, les quatre tenien una personalitat pròpia que la diferenciava de la resta. The Hellacopters tenien un regust a rock clàssic; Backyard Babies tenien la capacitat de crear hits irresistibles; Gluecifer eren una autèntica bomba en directe; i Turbonegro segurament va aconseguir parir el disc més representatiu de tots ells, ja que tenien la capacitat de reunir totes les qualitats dels seus companys de generació, afegint un plus de provocació que els va situar un pas endavant de la resta.

Ass cobra (1996), el seu quart treball, va fer que el nom del grup agafés força en el panorama més undeground, ja que mostrava un grup que tard o d’hora explotaria amb força. Les expectatives és van confirmar dos anys després amb Apocalypse dudes (1998). The Hellacopters ja havien començat a preparar el terreny ideal perquè això passes, amb Payin’ the dues (1997), i Backyard Babies i Gluecifer el van abonar amb els explosius Total 13 (1998) i Soaring with the eagles at night to rise with the pigs in the morning (1998), respectivament. El món del rock mirava cap el nord d’Europa per trobar els seus nous referents i aixì tornar a vibrar amb el rock n’roll; aquesta recepció va ser definitiva perquè Turbonegro deixés a tothom noquejat amb el seu demolidor cinquè àlbum. Glam rock, punk d’escola Ramones, hard rock, i molta mala baba i sentit de l’humor van fer que el grup liderat per Euro Boy i Hank Von Helvet es convertissin ràpidament el el grup bandera del punk rock d’aquells dies. The Age of Pamparius, la cançó que obria el disc, era tota una declaració d’intensions que ràpidament és va convertir en el gran himne del grup. Guitarres poderoses, cors addictius, i melodia 100% Detroit, feien que entressis de cop en el seu univers. Selfdestructo Bust, el següent tema, deixava evident que allò anava molt en serio; una bomba protopunk, adornada amb veus femenines, que mostrava a un grup versàtil i carregat de recursos. Amb la incisiva Get it On el disc començava ha agafar una velocitat i potència vertiginosa. Aquestes tres temes formen una dels millors inicis escoltats durant aquells anys. A partir d’aquí el grup desplega tot el seu gran catàleg de virtuts. Melòdics i contundents a parts iguals, Rock Against Ass, Dont’ say motherfucker, motherfucker, Rendezvous with anus, Back to dungarre high, fins al demolidor final amb Good head el disc és un no parar, i el més sorprenent és que cadascun dels temes que formen el disc tenen vida pròpia, no en sobre cap, i mostra a un grup que sap reinventar-se a mesura que el treball va avançant, Are you ready (For some darkness) o Humilliation Street en són el millor exemple. El resultat són tretze temes que formen una des les obres més incontestables de punk rock dels últims anys.

The Stooges, Ramones, David Bowie, Alice Cooper, Kiss, MC5, Hanoi Rocks, els referents que venen al cap un cop escoltat Apocalypse Dudes són força amplis, però cap d’ells s’imposa a l’altre, i és la personalitat que demostra la banda la que acaba sortint victoriosa, perquè Turbonegro senzillament sonen a Turbonegro. Desprès d’aquest treball editarien una bona continuació, Scandinavian Leather (2003), desprès de passar un temps separats i allunyats del panorama musical. El disc va suposar un gran retorn, i els tornava convertits en autèntics herois. Els dos treballs que van venir a continuació: Retox (2006) i Party Animals (2008), no passen de ser obres correctes, però queden en un segon pla al costat d’Apocalypse dudes. A dia d’avui el gran buit deixat per Turbonegro o Gluecifer, no ha estat ocupat per ningú, cosa que no diu molt a favor de les noves generacions de grups. Tretze anys després de la seva edició Apocalypse dudes segueix sent una autèntica bomba. El temps ha dictat sentència: una obra mestra.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Comments are closed.