Woody Alien, el rock que ve de l’est

0

Els festivals de música estiuencs del nostre país, cada cop més nombrosos i, en general, de més nivell, acaparen gran part de la oferta musical compresa entre els mesos de maig i setembre. Si tenim en compte que moltes bandes signen contractes d’exclusivitat amb els festivals, segons els quals durant l’any no poden tocar enlloc més del país on es celebra l’esdeveniment, s’entén que pels amants de la música alguns d’ells esdevinguin cites ineludibles. I és que any rere any, els noms que omplen els cartells són de més renom, barrejant bandes recents, clàssics incombustibles o reagrupaments notoris que permeten reviure o redescobrir bandes fins a cert punt oblidades. Un exemple clar, sense anar més lluny, és el Primavera Sound d’aquest 2011. Noms com P.J. Harvey, Grinderman, P.I.L, LowPulp, The NationalBlack Angels, Jon Spencer Blues Explosion, Shellac, Swans, Deerhunter, Sufjan Stevens o Belle and Sebastian conformaren, juntament amb molts d’altres, un poderossíssim llistat que no només destacava per l’aureola dels protagonistes, si no també per la varietat de l’oferta.

L’altre gran i evident atractiu d’aquestes cites és poder descobrir bandes força desconegudes i que són les habituals dels escenaris més petits i la majoria, a les pitjors hores. I així és com un servidor, el 26 de maig a les dues de la matinada, va descobrir els Woody Alien. Haig d’ admetre que el camí cap a l’escenari on tocaven es va fer a ritme d’acudits referents al nom de la banda. No m’esperava per res el que ens varem trobar. Per situar-nos, Woody Alien són una banda de rock polonès amb dos discos editats, Piss and Shit and A Diamond of Perception i Pee And Poo In My Favorite Loo. Està format per dos membres Martin Piekoszewski (veu i baix) i Daniel Szwed (bateria), sense guitarra, que practiquen un post-hardcore d’allò més vitamínic i contundent. Pel material audiovisual que he pogut trobar, són força populars al seu país, on toquen sovint a petits locals i festivals de la zona, tot i que s’allunyen una mica del so metal fosc que majoritàriament ens arriba des de Polònia, on el màxim exponent són Riverside. Woody Alien sonen a Woody Alien, una barreja de rock, punk, stoner i tonteries vàries (són molt de la broma, només cal veure el vídeo del tema New day rise) que conformen no només el seu so i la seva personalitat.

Però tornem al concert i al moment en que vam començar a sentir, encara de camí, el so que arribava des de l’escenari. Per un moment, i sobretot pel terrabastall que arribava, m’esperava trobar cinc o sis individus a l’escenari destrossant-ho tot. Però no. Eren només dos. Dos músics que van deixar als pocs que ens varem apropar amb la boca completament oberta. Amb un so d’una contundència que ja voldrien moltes bandes punteres i amb una actitud propera al públic, van deixar de banda qualsevol element superflu per concentrar-se en la música al cent per cent en un exercici d’ entrega pura i sense condicions.

El fet de prescindir de la guitarra fa el seu so molt identificable, ja que és el baix el que elabora les harmonies, tot i que Piekoszewski demostra un gran domini i  l’exprimeix al màxim, variant l’estil subtilment per donar varietat als temes (com va dir un noi andalús durant el concert: ¡Vaya provecho que le sacan algunos a las cuatro cuerdas!). Escoltant-los vénen al cap referències diverses (per exemple, Fugazi, Mars VoltaPrimus) sense arribar a ser iguals que cap d’elles. La veu, potser el punt més fluix, no desentona i deixa de banda les estridències per limitar-se a fer la seva feina. Però la bateria es mereix un punt i apart. Dir que Daniel Szwed és un bon bateria es quedar-se molt curt. La seva forma de guiar cada tema, marcant uns ritmes rapidíssims amb una contundència esfereïdora, em recordava a la del millor Dave Grohl o inclús a la bona època d’Stephen Perkins.

Els temes van caure un rere l’altre com bombes; Easy and Plain (un dels millors), New day rise, Pee and Poo (que van interpretar amb una ràbia tant desbocada que Szwed va desmuntar la bateria), No shit, Oak (una exhibició de baix i bateria descomunal)…podríem haver estat allà tres hores i s’hauria fet curt. I donava igual si érem pocs, es van buidar com m’agradaria veure buidar-se a grups més consagrats i van deixar encantats a tots els que vam tenir la sort de pràcticament ensopegar amb ells.

Caldrà veure si podem tornar-los a veure per aquí, potser el pròxim Primavera Sound, tot i que em quedo amb el dubte de si per ells no seria més apropiat tocar a l’Azkena Rock, on potser tindrien la oportunitat de ser escoltats per un públic més avesat al so que practiquen. Bé, què més dona, l’important és que tornin.

Nota: La foto per accedir al post és d’ alex-pl ©.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply