Crònica Wovenhand, Apolo 2

0

L’ expectativa per veure Wovenhand era màxima. Els motius per afirmar-ho són que l’ aforament de l’ Apolo 2 superava les previsions, i a mesura que arribava l’hora del concert, les primeres files que esperaven a David Eugene Edwards i la seva banda s’anaven apretant de forma considerable, sobretot per la part esquerra, mirant l’escenari, situació que ocuparia Edwards. Els amplificadors anunciaven que aviat s’instal·laria un apoteòsic mur de so… Finalment, sortia la banda, on a més del líder, apareixien Pascal Humbert, Odis Garrison, recolzats per un un quart músic, el teclista Jeff Linsenmaier.

Instincts that can still betray us… l’ inici de concert, amb un brutal versió de Heart and soul de Joy Division, suposava una declaració d’ intencions. A partir d’ aquí, amb el públic entregat, Edwards hipnotitzant a tot quisqui, el menut i poderós Pascal Humbert com a amo i senyor d’ una base rítmica realment imbatible, amb Garrison demostrant quina mena de bateria és i Lisenmaier donant teca als teclats, el so de Wovenhand era d’ una solidesa i volum abismadors; es preveia una d’ aquelles nits que un té al cap durant uns dies. Amb els temes del darrer disc dominant el setlist, un per un van caure una voluminosa Sinkink Hands, una demolidora The Threshing Floor i una irresistible A holy measure, amb la que tots, i a la sortida es va confirmar, ens haguéssim posat de genolls. Quina manera d’ atacar els temes i de redimensionar cadascun d’ ells. La nit ja era inoblidable, perquè, sí, confirmava que Edwards potser un dia planta la tenda de campanya enmig de qualsevol ciutat que visiti i es dedica a fer discursos, posar els ulls en blanc i actuar com una mena de gurú espiritual (i, evidentment, amb la naturalitat que el caracteritza, i amn algun que altre seguidor, i tant…), però el més destacable era el concepte musical que presenta, que parteix d’unes sonoritats i textures contundents, robustes i absolutament embriagadores. Tot sonava com si el volum estigués al nivell 11, i el més important, amb una nitidesa més que elogiable. Des del banjo i la guitarra d’ Edwards, qui amb un ritual espiritual iniciava cada tema, que arrencaven amb la furiosa fora de tocar que té, el baix de Humbert, amb el que colpejava cada acord i nota d’ una forma immensa i hipnòtica,  la bateria de Garrison, i Linsenmaier que amb els teclats, dotaven als temes d’ un grossor i intensitat que va deixar tota la sala pletòricament extasiats. Raise her hands, His rest, Kingdom of ice, i sobretot, The Speaking Hands, Orchard Gate i Tin finger, deixaven palès que no hi havia treva. El mur de so instal·lat no es va desmuntar fins que varen donar per acabada la primera part del concert. La catarsi era real, i el bis, amb una impressionant Winter Shaker i una rotunda Whistling girl, donaven encara més arguments a l’ èxtasi particular que cadascun dels assistents al concert segurament haurà patit amb el que ha estat un dels concerts de l’any.

La voluptuositat de la proposta, a la que cal sumar, en primer lloc, la magnètica presència del xaman Dave Eugene Edwards, qui amb la seva litúrgia particular i la seva personal forma d’ encara un recital, i un Pascal Humbert, que amb el seu baix, dota d’ una densitat als temes, sumats al bateria Odis Garrison (de rictus immutable, però és un animal), el teclista Lisenmaier i a altres dos músics que van aparèixer en alguns moments, tot plegat, crea una atmosfera que un cop viscuda, deixa a un mut, intentant assaborir i assimilar el que va ser un recital ple de passió, sentiment i talent artístic, d’ una banda que fusiona música tradicional de tot el món, folk, rock, profunditat, desert, misticisme… Potser, la crònica del concert de Wovenhand del divendres 10 a la Sala Apolo 2 de Barcelona, senzillament, hauria de dir: acollonant.

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply