Islàndia: There’s more to life than this

0

A la foto de portada veiem una cadena humana rodejant el parlament del seu país, Islàndia. Algunes de les majors preocupacions de l’actualitat internacional es centren en les conseqüències de les diferents revolucions del món àrab, amb suggeridores paraules com les de Sarkozy sobre a la seva ministra d’afers exteriors i les relacions dels europeus amb segons quins països. L’encariment de les importacions del gas i del petroli pels diferents fronts oberts als països exportadors confirma que sortir de la crisi potser no és només qüestió de mirar gràfiques, i més quan apareixen notícies com la referent a ExxonMobil Spain, on es diu que va guanyar 10 mil milions d’euros en dos anys i sense pagar un euro d’impostos. Tunísia, Egipte, Líbia (el país del dictador Gadafi ven a Europa el 90% del petroli que el continent europeu consumeix), Bahrain, Algèria, Iemen, Marroc, tensió a la zona petrolífera, … però, què succeeix a un país democràtic europeu, on la crisi i la pressió popular han donat peu, entre d’altres fets, a la dimissió en bloc del govern? El país, sí, és Islàndia, on es dóna una situació única: el poble és l’encarregat, actualment, de redactar la nova Constitució del país.

El país europeu amb una de les democràcies més antigues del món és Islàndia. A l’any 930 es va fundar el Alþingi, parlament nacional del país situat a la regió de Þingvellir, capital del país en aquelles temps. El cristianisme va aparèixer, dividint a la població cap al segle XI, sent Alþingi qui va decidir la conversió de tot al país a la nova religió. Al segle XIII va perdre la sobirania, que va passar a mans de Noruega, tot i que el fill del rei noruec va ser aviat nombrat rei de Dinamarca; Islàndia passava a pertànyer a la corona danesa. Els segles posteriors, entre la imposició del luteranisme, l’erupció del volcà Laki (va matar gairebé tots els animals, va reduir un 25% la població de la illa per culpa de la fam, la pesta negre va arrasar, i el poder, en mans de l’absolutisme danès, va abol·lir l’Alþingi. No sé com hem arribat al segle XIX, i Jón Sigurdsson, representant màxim de la idea de la independència (encara depenia de la corona danesa), empeny un moviment que permet al 1843 restaurar el Parlament, encara amb funcions únicament de consulta, i al 1844, l’Alþingi es va traslladar a la capital actual, la badia fumejant, Reykjavík. Al 1874 s’assoleix certa autonomia, i al 1918, es fa realitat l’autonomia política, però dins de la corona danesa. El 23 de maig de 1944 Islàndia declara la independència, proclamant la República d’Islàndia el 17 de juny del mateix any.

La crisi mundial a tots nivells va esclatar a l’agost del 2007, arrel de les hipoteques subprime que van destapar els diferents buits morals i ètics del sistema. Quan EUA està refredada, Europa esternuda. Al 2008, Islàndia se’n va ressentir. A octubre del mateix anys, es va nacionalitzar el Lansbanki, el principal banc del país. La subsidiària d’aquest, Icesave, amb 300 mil clients i més de 900 milions d’euros invertits en administracions locals i organismes públics del Regne Unit, i amb capital holandès, va rebre 3800 milions d’euros dels britànics i dels holandesos per compensar precisament als clients d’aquests països.  Altres bancs afectats per la crisi van ser el Kaupthing i el Glitnir. Els deutes externes d’Islàndia al final del segon semestre eren de 9553 mil milions corones islandeses (50 mil milions d’euros): més del 80 % eren deguts al deute bancari. A Islàndia són 331.000 habitants (dades de l’ONU), si dividim el total del deute pel nombre d’habitants, el deute tocava a 160 mil euros per barba. L’atur, de ser nul, passava a ser, a finals del 2009, de gairebé el 8 %.

Els motius ens els expliquen un informe de William H. Buiter i Anne Siebert. Al 2001, el país va fer unes reformes que varen permetre la desregularització dels mercats i la privatització dels bancs; és a dir, el neo-liberalisme econòmic s’erigia en el domador de l’economia del país: el banc central va posar-se com a meta controlar la inflació a través d’altes taxes d’interès, obligant a les empreses a demanar crèdits externs. El bucle consistia en pujar interessos, pujava inflació, fluxos de divises empenyent la depreciació de la moneda, i per tant, la bombolla s’anava fent més i més gran. La gran afluència de capitals externs i la depreciació de la moneda, són altres factors que varen provocar el crack del país; la il·lusió de riquesa era precisament això, una il·lusió.

El 14 d’octubre del 2008, el dia que els tres bancs privats citats ja no tenien cap valor en borsa, i que suposaven, tots tres, el gran pilar de l’economia del país, la borsa islandesa va caure un 77 %, suspenent la seva activitat. El PIB va caure un 65 %; a Alemanya, després de la 2a Guerra Mundial, va caure un 85%. El govern va sol·licitar l’ajut al Fons Monetari internacional, sent el primer desenvolupat que demana aquest ajut en 30 anys. Aquest va oferir un préstec de 2100 milions de dòlars, mentre que Noruega, Dinamarca i Suècia va estendre un de 2500. A final d’any i a principis del 2009, les manifestacions eren massives i contínues, i sovint, davant del mateix Parlament (de forma pacífica, com la foto de capçalera comentada, i també, de forma menys pacífica) o als voltants de la casa del president. El 23 de gener del 2009, es van convocar eleccions, i torna a guanyar Ólafur Ragnar Grímsson (al 2004 havia guanyat les eleccions amb més d’un 67 % dels vots). El cas és que amb la que estava caient, només es presenta ell. Tres dies després, el govern va dimitir en bloc, començant pel primer ministre, el conservador Geir H. Haarden, qui al·legava problemes de salut. A l’abril del 2009, la coalició d’esquerres formada pel Partit Socialdemòcrata i el Moviment Esquerra verds va vèncer amb un 51,5% dels escons del parlament, sent Jóhanna Sigurðardóttir nombrada Primera Ministra del país. El Partit Progressista, el del president Grímsson, va ser necessari per formar govern, i d’aquesta manera, ell és encara el president de la República.

El 2009 es tanca amb una caiguda del 7% del PIB. El Parlament pretenia que cadascuna de les famílies islandeses pagués mensualment el deute durant quinze anys, fins eixugar-lo (recordem-ho, van donar 3800 milions d’euros a clients britànics i holandesos, màxims inversors del banc en línia Icesave, subsidiària del banc central islandès, mentre que el govern islandès va compensar als clients del seu país). Ólafur Ragnar Grímsson es va negar a signar la llei, i va convocar un referèndum, que es va celebrar al març del 2010: el 93 % dels islandesos varen rebutjar tornar els diners amb els que el Regne Unit i Holanda varen compensar a clients d’Icesave. L’FMI va decidir llavors congelar ajudes, mentre que a Islàndia es detenien a nombrosos banquers i i alts executius, començant pel director de Kaupthing, Sigurdur Einarsson (Interpol declarà un ordre de detenció). Posteriorment, al finals del 2010, es va erigir una assemblea constituent formada per 25 habitants sense filiació política (escollits entre 522 que varen presentar-se) que serien els responsables de redactar una nova constitució (actualment és una còpia de la danesa). Al febrer del 2011 s’ha començat a treballar en aquesta constitució, i s’està elaborant a través de múltiples consultes que s’estan realitzant a través de diferents assemblees que s’0rganitzen i s’organitzaran per tot el país, recollint d’aquesta manera realment democràtica i popular les propostes de tots els islandesos que proposin idees i conceptes per desenvolupar la seva Carta Magna. Destacar també que s’ha creat la Iniciativa Islandesa Moderna per Mitjans de Comunicació, que promourà el periodisme d’investigació i la tasca de webs com Wikileaks i Openleaks, de manera, que els professionals de la comunicació tinguin totes les eines i possibilitats de fer la seva feina sense perill de trobar-se portes tancades.

Avui, es calcula, segons l’OCDE, que el PIB d’Islàndia creixerà durant aquest semestre un 10%. El FMI creu que el creixement serà del 20%. El consum privat, tot i que durant el 2010 va minvar més d’un 10%, es calcula que creixerà més del 2%. Les exportacions i les inversions creixeran, i el dèficit públic també minvarà. L’atur es calcula que baixarà (actualment està en el 5,2%), l’FMI confirma que el préstec anunciat (el de 2100 milions) segueix en peu, però aconsella agilitzar la la liberalització del control de capitals. Aviat es farà un nou referèndum, on es votarà si Islàndia i el seu poble es farà o no càrrec del deute. La negativa del primer referèndum no va agradar a l’FMI, que considera imprescindible el sí per poder donar un cop de mà a Islàndia.

En resum, el poble islandès ha estat clau: va aconseguir canviar el govern, ha donat peu a les detencions dels màxims responsables de la crisi, i ells, estan col·laborant directament en el canvi del seu país, reescrivint la Constitució. No obstant, com hem vist en l’anterior paràgraf, els conceptes sobre l’economia continuen sent els mateixos, i l’FMI, sembla estar disposat a canviar els jugadors, però no està pas disposat a canviar les regles del joc. Els islandesos, no obstant, han actuat. Com diu el títol d’unes de les cançons de Björk Guðmundsdóttir: There’s more to life than this.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=vYiTD-Ya4WI]

Comparteix

Sobre el/la redactor/a

Leave A Reply