Quan André Turpin (Zigrail, 1995), Denis Villeneuve (Un 32 aout sur terre, 1998) i Manon Briand (La turbulence des fluides, 2002) van filmar Cosmos a l’any 1996, de la mà del productor Robert Frappier, el nom de nouvelle vague du Québec va aparèixer per primer cop. Aquesta etiqueta neix únicament per la irrupció d’una fornada de cineastes que podien revitalitzar el cinema del seu país. Canadà és un país que ha donat cineastes tan dispars com James Cameron, David Cronenberg, Atom Egoyan, Jason Reitman i Sarah Polley, però tots ells apareguts de forma aleatòria i en diferents moments. Ens hem d’aturar forçosament si parlem de David Cronenberg i Atom Egoyan, dos dels millors cineastes del moment, tot i que són uns veterans de la indústria. Dient Scanners (1981), Videodrome (1983), La mosca (1986), Inseparables (1988), El almuerzo desnudo (1991), M Butterfly (1993), Crash (1996), Una historia de violencia (2005), Promesas del este (2007), poca cosa més cal dir del sr. Cronenberg. En quan a Egoyan, potser menys conegut per raons que se’ns escapen, però pel·lícules com El Liquidador (1991), Exotica (1994), El dulce porvenir (1997), El Viaje de Felicia (1999), Ararat (2002), Adoration (2008) i la recent Chloe (2009), fan d’aquest canadenc nascut a El Cairo un cineasta imprescindible. Tant Cronenberg i Egoyan no s’engloben dins de cap moviment; simplement són autors amb un segell propi que suposen una gran influència per cineastes de tot el món.
D’altra banda, després d’aparèixer l’etiqueta de nouvelle vague du Québec, van aparèixer una sèrie de directors que sí tenien certes semblances formals per intentar agrupar-los sota un mateix moviment, al coincidir tots ells en citar com a referents cinematogràfics els cineastes de la nouvelle vague dels Godard, Truffaut i companyia, formant d’aquesta manera l’anomenada nouvelle vague québecoise (que no és el mateix que la nouvelle vague du Québec). Sota aquesta etiqueta de nouvelle vague québecoise hi trobem els noms de Philippe Falardeau (La moitié gauche du frigo, 2000), Denis Chouinard (Clandestins, 1997, L’ange de goudron, 2001), Louis Bélanger (Post Mortem, 1999, Gaz Bar Blues, 2003), Émile Gaudreault (Nuit de noces, 2001, Mambo italiano, 2003) i Jean-François Pouliot (La Grande Séduction, 2003). Aquests sí estan influenciats pel sentit artístic i passional, i per la valentia formal de l’autèntica nouvelle vague, però sense cap intenció de canvi com si tenien els francesos, capaços de revolucionar la indústria amb el seu art i amb la seva actitud. Evidentment, Godard i Truffaut, són únics i irrepetibles; llur filmografia i llur influència ho diuen tot. Formalment han creat escola, no només a Canadà. Des de Gus Van Sant a Wong Kar-wai, passant per Jarmusch, Kitano i Wenders, sense oblidar el cinema francès posterior d’Assayas, Denis, Cantet i Desplechin. És difícil entendre el cinema contemporani sense recordar obres com Vivir su Vida (1960), El desprecio (1963), Banda Aparte (1964), Pierrot el loco (1965), Jules y Jim (1962), Besos robados (1968), La noche vestida de negro (1968), i tantes, tantes, tantes altres.
Dimarts 23, Cine Ambigú i 100.000 retinas ens presenta À l’ouest de Pluton (2008), òpera prima de Henry Bernadet i Myriam Verreault, i situada en l’òrbita de la nouvelle vague québecoise. Hi haurà dos passis, un a les 20:30 i un altre a les 22:30, i com sempre, al Verdi Park. És un oportunitat per valorar aquesta obra i comprovar si realment són bons alumnes dels francesos. La pel·lícula es centra en la lleugeresa i la falta de preocupacions d’un grup d’adolescents amb poques coses importants en les que pensar. De factura realista i espontànea, À l’ouest de Pluton és un film coral que mostra la despreocupació pròpia dels anys en els que un té al cap banalitats que poca cosa aporten més enllà de la reflexió que un fa quan se n’adona que no es pot estar tota la vida amb les mateixes tonteries de l’adolescència i inclús post-adolescència.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zxUzeqI4Sjg]