…Converse tuvo varias ilumunaciones que no le resultaron nada agradables pero tampoco especialmente sorprendentes… Una fue que el mundo físico corriente por el que uno arrastraba los pies hacia la nada, dando palos de ciego y sin prestar mucha atención, era capaz de convertirse, en cualquier momento y sin previo aviso, en un tremendo instrumento de agonía y de muerte. La existencia era una trampa; la irritable paciencia de las cosas de seguir siendo tal y como podía agotarse en cualquier momento. Otra fue que, en el mismo momento en que el mundo animado se le había tirado al cuello soltando alaridos asesinos, él había comprendido la absoluta irreprochabilidad de tal comportamiento. Durante aquellos segundos, le pareció absurdo que se le hubiese permitido avanzar por su estúpido camino, persiguiendo nociones e insignificantes placeres. Se sentía avergonzado por la despreocupada arrogancia con la que se había creado ajeno a la creación. En el fondo de su corazón convenía en la necesidad moral de su propia aniquilación.
És difícil parlar d’un llibre (o d’un disc, o d’una peli,…) quan la impressió que t’ha causat resulta tant positiva. El cúmul de sensacions, d’idees i de reflexions és tant aclaparador i sobrecollidor que mantenir els peus a terra i treure una conclusió concreta es fa força coll amunt. El que sí que tinc clar és el meu desconcert davant el fet que una obra cabdal de la literatura nord-americana com Dog soldiers hagi trigat més de trenta anys en traduir-se al castellà. Afortunadament, l’editorial barcelonina Libros del Silencio ha corregit aquesta injustícia, oferint-nos una curada traducció (a càrrec de Mariano Antolín i Inga Pellisa) que respecta el llenguatge de l’època, el que facilita la immersió total en una història que resulta irresistible. Robert Stone (Nova York, 1937), escriptor i viatjant, va publicar l’obra al 1973, i a través del l’anomenat realisme exaltat, ens aproxima de forma directa a uns anys convulsos pels seus compatriotes, els de la guerra del Vietnam. Ja des del pròleg de l’escriptor argentí Rodrigo Fresán (un pròleg apassionant i enriquidor, amb un munt de noms i dades, en un clar exemple de com donar una petita gran empenta al lector), queda clar que el que ens espera no és una obra qualsevol, aprofitant també per recordar la grandesa d’obres sobre la guerra del Vietnam com el llibre Despachos de Michael Herr, o el film Apocalypse now de Francis Ford Coppola, així com l’absurditat d’altres, com El Equipo A. Sobre el llibre de Robert Stone no hi falten les inevitables comparacions i referències. Des de El corazón de la tinieblas, de Joseph Conrad, passant per No es país para viejos de Cormac McCarthy i acabant amb Hemingway, Greene o Steinbeck, (tot i que, com apunta Fresán, Stone es considera seguidor de Beckett i Borges), l’autor argentí no deixa cap mena de dubte sobre la vàlua literària d’un llibre que va ser portat al cine per Karel Reisz al 1978, en una pel·li que duia el títol de Who’ll Stop the Rain (en castellà, el títol és Nieve que quema). El mateix Fresán ens dóna la dada de que Dog Soldiers era el nom que rebien els guerrers cheyennes que varen resistir-se a l’expansió nord-americana per Kansas, Nebraska, Colorado i Wyoming a mitjans del segle XIX, i que avui en dia encara es reuneixen com una societat secreta.
El que ens trobem, ja de bon principi, és una crònica salvatge de la fi del somni americà, el punt i final de tot allò que als anys seixanta semblava que havia de canviar el món. Vietnam, la guerra que va canviar les guerres, el primer d’un dels molts conflictes inacabables que avui en dia sovintegen, representa el punt de partida d’un viatge que tots sabem com acabarà, però que ni així deixa de trasbalsar-nos. John Converse, el protagonista, un periodista perdut, un escriptor frustrat, cínic i envellit, corresponsal durant la guerra de Vietnam, necessitat de diners, es troba a Saigón tan perdut com tots els que hi van participar directa o indirectament a la guerra. Vist el panorama, decideix organitzar el transport d’un paquet d’heroïna des de Vietnam fins als Estats Units confiant-la a Ray Hicks, un marine obsessionat per la filosofia zen, les drogues i les armes de foc. Aquest l’haurà de portar a la dona de Converse, Marge, una professora que es guanya la vida treballant a un cine i addicte a tot tipus de pastilles, per a que la vengui a un contacte prefixat. Però un cop allà, Antehil, un estrany agent federal de mètodes corruptes i els seus homes inicien una salvatge cacera , utilitzant a Converse per a localitzar i prendre la droga a la seva dona i a Hicks. Tot i que és una història que pot recordar força a la posterior No es país para viejos, el cert és que, personalment, m’ha provocat moltes de les sensacions que ja m’havia despertat El cazador, la pel·lícula de Michael Cimino (guió propi) que retrata com poques les conseqüències de la guerra per als soldats americans. I això és important perquè, per sobre d’una road story sobre traficants de drogues, Dog soldiers vol narrar, a través de la decadència moral i els innombrables traumes que enfonsen als personatges, com els anys setanta van significar la lenta mort d’uns ideals i d’un estil de vida que els seixanta havien plantejat com a alternativa, basant-se, això si, en unes premisses difícilment assumibles per l’ésser humà, sobretot veient els antecedents.
Els personatges que desfilen a ritme constant al llarg de la història representen el vestigi d’un somni transformat en malson. Hippies passats de rosca, comunistes perduts un cop derrotat tot allò pel que van lluitar, yuppies triomfadors o no, despreocupats i desbocats, intel·lectuals de volta de tot, àvids d’experiències radicals, tots ells pàl·lids reflexes del que van ser, vençuts per les drogues i per la seva pròpia naturalesa, van marcant un camí de baixada, un descens als inferns que porta als protagonistes cada cop més lluny d’allà on es dirigien. Són exemples del resultat d’ una lluita que va veure triomfar el model sociopolític que avui impera. Són els cadàvers que el capitalisme i les eines que aquest fa servir deixen pel camí a mig devorar. I Stone, que va viure aquells anys sense tallar-se un pèl, ens ho presenta tot amb una prosa directa, contundent, sense floritures ni subterfugis. Planteja situacions poc digeribles i en molts moments desbordants, però amb un to cru i exasperant, escopint a la cara dels seus compatriotes (i de tots nosaltres) totes les veritats i mentides de l’anomenat “somni americà”.
En definitiva, una bona manera d’entendre les conseqüències de les conseqüències de les conseqüències de tots els moviments que varen arrencar els anys 60 als Estats Units i de la guerra de Vietnam. Un bona manera de donar un cop d’ull al que queda quan els avions ja no bombardegen, quan els nens ja no criden i la vida ha de tornar a la “normalitat”. Un retrat sincer i punyent dels somnis corromputs de la societat. Un llibre fonamental de la narrativa post-vietnam, i segurament, de la literatura contemporània.