LA ÚLTIMA PELÍCULA. LARRY MCMURTRY
Gallo Nero
L’any 1971, Peter Bogdanovich va estrenar The Last Picture Show, un film que retratava l’Amèrica profunda dels anys 50 a través dels típics xavals que estan a punt de donar el pas cap al món adult, alguns amb més pressa i inquietuds que d’altres, cercant i trobant aquelles situacions que provoquessin canvis i algun que altre atractiu terrabastall en el seu avorrit dia a dia. Timothy Bottoms i Jeff Bridges encapçalaven un repartiment de luxe en el que també hi figuraven Cybill Shepherd, Ben Johnson, Cloris Leachman i Ellen Burtsyn, entre d’altres. D’aquesta manera, l’autor de Targets adaptava per la gran pantalla la novel·la publicada el 1967 de Larry McMurtry, escriptor bastant desconegut al nostre continent però amb prestigi i renom entre els circuits literaris dels EUA, tot i que actualment, sembla ser més popular per la botiga de llibres de segona mà que té a la seva ciutat nadal, a Archer, a l’estat de Texas. Gallo Nero ha publicat La última película, la novel·la de semi-autobiogràfica de McMurtry en castellà, recuperant una obra intemporal i definitiva sobre l’adolescència i la manera d’entendre la vida qua un es veu capaç de fer-ho tot sense temps de pensar que arribarà el dia on les limitacions de cadascú sorgiran de forma irreparable.
Promeses, dilemes, objectius, dubtes, incerteses, esperances, decepcions… no anirem a descobrir les emocions que apuntalen les hormones de l’adolescència, perquè per fer-ho ja tenim la novel·la. I si ens topem amb un escriptor com McMurtry, la cosa resulta més senzilla i entretinguda. Thalia (a la pel·lícula, Anarene) és un poble on no passa res, però on passa de tot. És un poble real, veí d’Archer, de l’Amèrica interior més àrida i anti-turística. Coneixem la història, gràcies a Bogdanovich: Sonny i Duane són dos joves amb unes ganes de menjar-s el món que amb poques feines poden camuflar gràcies al seu èxit com a estrelles i capitans de l’equip de futbol americà de l’escola, lloc pel que passen per fer esport i per dormir, bàsicament. La necessitat d’escampar la boira, d’eixamplar horitzons, poc a poc, i inexorablement, s’apropia de les energies dels dos joves, de la mateixa manera que els adults del poble, representats per l’entrenador Popper i la seva dona, simbolitzen la joventut perduda en mans d’una adultesa presonera de les circumstàncies i barreres de Thalia. El triangle d’adolescents es forma gràcies a Jacy, la bella i rica Jacy, tan provinciana com ambiciosa, però sense cap altre remei que esdevenir la reina del seu poble. Tots es veuen atrapats, sense cap altre al·licient que el cine del poble, el billar, el cafè, el safareig, les aparences i les mentides d’un indret on tot se sap però on ningú gosa de donar un últim i definitiu pas per anar més enllà del que proposarà el darrer somni, la darrera pel·lícula, o la darrera decisió que es prendrà. Personatges com Sam el León, propietari del cine, del billar i del cafè, Ruth Popper, la dona de l’entrenador, la qual té un afer amorós conegut per tots amb Sonny, i Lois Farrow, la mare de Jacy, entre d’altres, acaben per posar tot el picant i motius per fer de La última película una novel·la potent i impactant gràcies a una trama continguda i subtil que es va enverinant poc a poc a través d’un subtext tan sarcàstic com cru. Trames i subtrames es van entrellaçant per suggerir un panorama decadent i desmotivant que arrosseguen als personatges a una previsible i sospitosa inèrcia que no es veurà trencada ni per aventures sexuals ni per viatges triposos ni per res que no suposés un acte consistent i definitiu contra la història ja escrita dels habitants del poble … Els tentacles del destí acaben enduent-se la vida de les persones, a no ser que el canvi de rumb sigui definitiu, un canvi que intentaran els protagonistes d’una de les novel·les més representatives de la literatura nord-americana de la dècada dels seixanta.
Retrat d’una generació perduda, La última película ens trasllada a les inquietuds d’uns joves que no tenen res clar, i que van adonant-se de què va tot gràcies a l’amor, al sexe, la guerra i els cops que van rebent a mesura que es veuen obligats a prendre decisions. El desconcertant i sòrdid xoc entre el que senten que han de fer i el que poden fer, entre la vida pública i la vida privada del poble, entre les ganes de fugir i una realitat que ofereix pocs objectius i menys alegries, es combinen a través d’una personatges versemblants i naturals com la pols i la grisor d’un microcosmos que no ofereix cap altre alternativa que l’esperat passi de cine a la sala del poble. Els canvis no venen sols, però, perquè sempre els esperem si ja ho sabem? És incompatible el conformisme amb acceptar la realitat? Rebel·lar-se contra el teu destí és una lluita perduda?
Tot s’acaba, i si no es posa remei, el destí ve més o menys predeterminat. No som el que nosaltres volem; som el que som segons on hem nascut, la nostra família, els diners que tenen, les possibilitats que ens donen i que se’ns obren pels diners que tenim per la nostra educació, etc. La imaginació té un preu, la realitat un altre, i la vida no perdona. Només ens queda ser fidels als nostres ideals, als nostres desitjos; sense lamentacions ni queixes. Qui i com és capaç de fer front a la realitat i seguir només els seus anhels? De tot això i més ens parla aquesta magnífica novel·la de Larry McMurtry. Més irònic, sagaç i lúcid que la notable adaptació de Bogdanovich, l’autor d’Archer, sense voler-ho, va retratar els somnis i fracassos dels joves d’ahir, avui i sempre.
