La gran belleza, de Paolo Sorrentino

“Pocs veuen el que som, però tots veuen el que aparentem”

Nicolás Maquiavelo

Roma, un estiu amb molta brillantor. Un turista japonès cau esvaït al observar l’extraordinària bellesa d’un monument històric a la colina de Janículo, en una espècie de síndrome de Stendhal. D’aquesta manera tan explícita comença la darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino, autor italià de Las consecuencias del amor (2004) i Il divo (2008), entre d’altres, un dels autors contemporanis més compromesos amb la història recent del seu país, desgranant mostrant totes les seves misèries. A La gran belleza ens presenta a Jep Gambardella, un periodista d’èxit de 65 anys, que camina entre la joventut perduda i els primers símptomes d’envelliment. Seductor, captivador i comunicatiu, es mou com si fos un dinosaure a punt d’extingir-se o ja extingit com el seu món; un món en plena decadència, on es barregen intel·lectuals de pacotilla, nobles deteriorats, dones de plàstic, rics infeliços i sobretot. Éssers que perden el seu temps anant a festes nocturnes on la gent es droga, beu i es magreja amb el primer paràsit i idiota que es creua pel seu camí. En aquest món dominat per les aparences, la falsedat i l’esplendor caducat d’una vida que cau a trossos sense remei, on ja les festes sols serveixen per veure’ns a un mateix com una patètica ombra de sí mateix. El director napolità fa una revisió actualitzada de La dolce vita (1960), de Federico Fellini, on Gambardella sembla el Ebenezer Scrooge del futur del personatge de Marcello Rubini, que interpretava Marcello Mastroiani, el noi del poble convertit a paparazzi, terme per cert que neix de la brillant ment de Fellini. La bellesa de les ruïnes de la ciutat eterna de Roma és l’escenari perfecte per aquesta gent, que semblen actors dolents d’una companyia de teatre de tres al quarto, fent una funció plena de polseguera entre dramàtica i còmica, que és en certa mesura el que s’han convertit les seves vides carregades d’un glamur barat, que fugen amagant-se de les seves inexistents existències. Gambardella oculta el seu desencant vital amb el seu cinisme, que el porta a tindre una actitud lúcida però a la vegada molt amarga. En aquesta voràgine de la mundanitat, aquest periodista que encara recorda una amor de joventut i que es planteja torna a escriure, – la seva primera novel·la El aparato humano, va tindre certa repercussió en certs àmbits literaris- se sent fastigós i fastiguejat amb la seva pròpia vida i amb la gent que li rodeja, amics, no tan amics, coneguts i personatges d’aquest univers que sembla paralitzat i podrit. Un conte cruel, malvat, poderós, decadent, i sobretot, cínic sobre un tipus de vida caduca, que fa pudor a vell, corcat, ple de pols, on la bellesa a comparació amb la ciutat, es pura aparença i no existeix. Guardonada com a millor pel·li de l’any per l’Acadèmia del Cine Europeu, premi al que li hem de sumar el de Toni Servillo com a millor actor i el de millor muntatge, Sorrentino recupera el pols mostrat a Il Divo després de la irregular This must be the place.