Perros Callejeros, Chocolate, Todos me llaman gato, Barcelona Sur, Miedo a salir de noche, Los últimos golpes del Torete, Deprisa, deprisa, Navajeros, Colegas, El pico, totes elles exemples del cine quillo o del cine quinqui, el cinema que va exposar la sovint camuflada qüotidianetat d’un país que sortia del forat negre que va suposar més de quaranta anys de dictadura feixista. Els Eloy De La Iglesia, José Antonio De la Loma, Vicente Aranda, Carlos Saura, Raúl Peña, Jordi Cadena entre d’altres són una generació de cineastes que van voler mostrar quina era l’herència i els contrastos que hi havien a la societat espanyola de la transició. Heroïna, delinqüència, Los Chichos, fatxes d’incògnit, guàrdia civil anclada a la dictadura, Las Grecas, la transició, l’arribada de la democràcia, societat retrògrada, Los Chunguitos, atur, pobresa…
L’exposició del CCCB (oberta fins el 6 de setembre) fa un exhaustiu recorregut pel cinema i la societat dels anys vuitanta. Un cinema que va mostrar també el camí per fer pel·lícules honestes, crítiques i alhora entretingudes. Les històries dels Vaquilla, Torete, Dum Dum Pacheco, Lute vistes per uns directors amb ganes de fer-se un forat dintre de la cinematografia, que van ser rebudes amb els braços oberts per un públic cansat de la censura. El cine quinqui va obrir un camí oblidat pels cineastes espanyols d’avui en dia, més pendents de ser etiquetats com cinema d’entreteniment hollywoodiense uns o bé com cinema d’autor; però celebrat per aquells que entenen el cinema com la possibilitat d’oferir un punt de vista sobre la realitat d’una societat.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=QcVZZz3KkGo]
