Des de principis del S.XIX, hi ha hagut períodes on els sectors més retrògrades han utilitzat el poder polític i el militar per aturar el progrés social i intel·lectual de la societat. Al 1850, 1870, 1917, 1923, i durant la Segona República, són anys on s’intenta progressar com a país; però els més conservadors, entre ells església, militars i banquers, sempre han sabut com frenar la possibilitat de crear una societat més justa i més lliure. Quan ha aparegut un moviment progressista que ha intentat introduir reformes fonamentals (sovint reformes criminalitzades per terratinents, amb col·laboració de l’església, aprofitant la ignorància dels més humils) ha aparegut qui l’esclafés: al 1856, O’Donnell; al 1874, Pavía; al 1923, Miguel Primo de Rivera, amb l’agraïment explícit d’Alfons XIII. La Guerra Civil va representar el cop definitiu pels que apostaven per una societat més justa que acabés amb els privilegis dels de sempre; exèrcit, església i homes de gran pes econòmic van acabar amb el darrer intent per crear una societat més justa i equitativa.
La República va permetre que el poder passés de l’oligarquia a l’esquerra moderada, amb la col·laboració de conservadors com Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura, ambdós catòlics conservadors. Eren la garantia per les classes altes. La República, per tant, estava formada per polítics de tots els colors; però tots defensaven un estil de societat que trenqués la reaccionària influència de l’esglèsia i de l’exèrcit. El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va declarar la república catalana independent i Azaña tancava l’Acadèmia General Militar de Saragossa, dirigida per Franco. Alcalá Zamora i Maura van dimitir després d’aprovar la Constitució de 1931, que volia acabar amb els privilegis dels rics i amb les subvencions a l’església. Manuel Azaña, fins llavors ministre de guerra, va passar a ser Primer Ministre. El 7 de maig de 1931, l’arquebisbe de Toledo, el cardenal Pedro Segura, va declarar la guerra a la República en una carta pastoral en la que demanava als catòlics a armar-se per lluitar contra els destructors de la religió; diaris com ABC i El Debate també intentaven encendre els ànims contra el nou govern que iniciava el Bienni Progressista (1931-1933) Al 1932 va arribar l’Estatut de Catalunya i la Llei de Reforma Agrària, després de la sanjurjada, el cop d’estat fallit de Sanjurjo.
Al 1933, la dreta, liderada per la CEDA va guanyar les eleccions; va començar el Bienni Negre; el terreny pels que volien acabar amb la República s’anava preparant. Els privilegiats més violents prenien posicions, entre ells el cada cop més proper al partit nazi alemany, Gil Robles, cap de la CEDA, partit de dretes subvencionat pel milionari Juan March, i José Calvo Sotelo, del Partit Monàrquic. La societat estava totalment dividida; els extrems, totalment radicalitzats, i les divisions entre comunistes, anarquistes, socialistes i el POUM deixava el camí plàcid pels extremistes de dretes. Els militars Franco, Mola, Sanjurjo, Queipo Llano i Fal Conde van encarregar-se finalment de fer realitat el cop d’estat. Anglesos, francesos i nordamericans es van rentar les mans; apostaven per la victòria de Franco per assegurar les seves inversions, perquè la majoria d’empresaris i terratinents estaven amb Franco.
Paul Preston, un historiador seriós, objectiu i documentat, ens explica tot això i molt més, d’una forma més clara, precisa i documentada a l’excel·lent i amè La Guerra Civil Española, un més dels seus formidables assajos sobre la història d’Espanya. Alhora, recomana lectures com El laberinto español, de Gerald Brenan i España 1808-1975, de Raymond Carr, per aprofundir en el tema. També recomanaria l’ exposició de Robert Capa (Ërno Friedmann) i Gerda Tardo (Gerta Pohorylle) al MNAC (oberta fins el 27 de setembre), per apreciar el seu treball, i per conèixer una mica més, no només la Guerra Civil, sinó altres guerres fotografiades pel tots dos, com la 2a Guerra Mundial i la Guerra entre el Japó i la Xina.
