1×1 del Primavera Sound 2014

El Primavera Sound 2014 ja és història. Ja ho era des del moment en què a través de les pantalles, en els anuncis entre concert i concert, s’anunciava la pròxima edició, on celebraran el 15è aniversari. De moment, recordarem alguns moments de l’edició d’enguany, edició que es recordarà per la memorable actuació d’uns Nine Inch Nails que varen donar la raó a qui els veia com a favorits per emportar-se el guardó de millor concert. No han tingut rival. Ara bé, opinions, hi ha per tots els gustos. Aquí va la nostra:

DIJOUS 29

Grupo de Expertos Solynieve: Sedentaris. No hi ha canvis en el seu univers. Pop Planetes+ramalazo d’americana, Granada, Humor negre, mofa i pa’lante.
Real Estate: Fil Musical. El seu pop és deliciós, però com a música per sales d’espera o per posar durant un sopar amb els pares.
Girl Band: Binaris. Els pulmons del cantant i les textures repetitives varen acabar cansant al minut 5 de concert. Versió massa embrionària de Fugazi+No Age.
Pond: Esforçats. Anaven tocant però tothom del que parlava era del seu vincle amb Tame Impala. Del ratet vist, els paios exploten la psicodèlia pop amb encant. A l’òrbita de Flaming Lips.
Warpaint: Conflictius. Punt d’inflexió del festival. Tothom amb la boca oberta, uns per amor al que estaven veient i els altres per badalls. Ja té això un festival, cadascú es fa la seva pel·lícula. Pretenders+Cranberries
Neutral Milk Hotel: Còmodes. Tenes temes a defensar, tot i que no hi ha gaire material. I la nostàlgia juga al seu favor. Ara bé, el seu directe és justet, i més a l’aire lliure. Massa previsibles. Ai si haguessin tingut tants fans en el seu moment com ara…
Queens of The Stone Age: Irresistibles. Des de Josh Homme a Troy Van Leeuwen (el de traje i corbata), els temes, el carisma, l’actitud macarra, els moviments de Homme, la contundència… quins machotes. Són la hòstia tot i que van tocar al pitjor escenari. Repertori cinc estrelles i final de traca amb Song for the Dead posar un marc amb punxes a noranta minuts d’ hipercalòric rock n’ roll.
Arcade Fire: Firals. Han evolucionat cap a un combo d’ Abba, Petshop Boys, Coldplay i Florence and The Machine, i en plan bèstia; queda molt poc del grup que eren abans. Això ja ho tenen. Són el millor i més car parc d’atraccions musicals.
Charles Bradley: Medicinal. El seu concert va servir per tornar-nos a posar en òrbita de nou. En una hora escassa el paio va deixar clar que el soul-funk està més que viu, i els seus dancings formen part ja de la mitologia del festival.

DIVENDRES 30

Drive-By Truckers: Veterans. Amb la pluja que queia varen optar per donar-ho tot i deixar ben clar que són els primers de la fila de candidats per ocupar el lloc deixat pels Jayhawks.
Loop: Salvadors. El seu shoegazing tallant i sec va posar fi a la pluja i va posar de manifest que tot i que els anys passen, les coses ben fetes mai passen de moda, i si no que li diguin a Robert Hampson, amb el mateix pentinat i look, però amb canes i arrugues. Van justificar la paradeta que venia taps amb el lema ‘Don’t Fuck my Ears‘.
Dr. John: Incombustible. L’avi del festival es mereixia l’aplaudiment i l’admiració de tots sense necessitat de fer gaire. Però, ell va voler deixar ben clar que no estava allà regalat i es va dedicar a fer la seva feina com millor sap, amb classe i intensitat. Lliçó de jazz, rock, blues, i de vestuari.
Slowdive: Impecables. La cara amable del shoegazing. Van tocar tots els hits, perfectes en forma i fons, no s’entén com no acaben de fotre mà a la caixa de la indústria.
Pixies: Oxidats. La música de la nostra joventut, i aquest és un cordó umbilical difícil de trencar. Un els va a veure amb ganes, i sonen els temes i els malucs es mouen sols, però les neurones més despertes et fan veure que el seu temps ja ha passat i que el seu directe és cansí a més no poder.
Slint: Matemàtics. El rock convertit en full d’excel. Ara, els pares de Mogwai ho peten tot. Spiderland va ser el territori perfecte per explorar els orígens del post-rock. Quadrats i quadriculats, aquesta és la seva gràcia o la seva desgràcia. Quan explosionen sembla que es vagin a petar el fusibles.

DISSABTE 31

Jonathan Wilson: Clàssic. Amb músics com ell donen ganes de deixar-se grenyes i barba. Dissabte per la tarda, després de la becaina, beneïda horeta de rock n’ roll que mira a Lennon, Neil Young o Dylan. A partir d’ara, serà un Dear Friend sempre benvingut. No és d’estranyar que Chris Robinson li hagi declarat el seu amor.
Television: Sobrats. Qui negarà el pa a Verlaine, Ficca i Smith? A qui no li hagués agradat haver estat durant els anys gloriosos del CBGB? Cap pega a l’hora on van interpretar un dels millors discs dels 70. No se’ls pot demanar res més que el que van fer, defensar un disc clau d’aquells meravellosos anys.
Spoon: Insuficients. Tenen algun tema que et dóna a pensar que potser són més del que ells mateixos es pensen. Sonen compactes i tal, però, no ens enganyem, no deixen de ser un grup de segona que saben estar al seu lloc i no fer-se passar pel que no són. The National+Phoenix+Communards
Volcano Choir: Desconcertants. Va passar amb Warpaint, i sobretot amb Arcade Fire. Hi havia qui els defensava com de lo millor que havien vist; un servidor va estar a punt de dormir-se amb una proposta que beu de Peter Gabriel, Sting i Marillion però amb tones d’efectes. Ah, i de Bon Iver, of course.
NIN: Solidaris. El seu brutal concert va fer que el festival ens sortís gratis. Varen passar escombra i fregall pel Fòrum netejant tot rastre de qualsevol altra banda. Els clàssics varen saber a glòria i els temes del darrer disc varen donar motius per enamorar-se d’ells inclús els que ens resistíem a fer-ho. 100′ incommensurables, testosterona a punta pala, dels que s’haurien d’encarregar de la banda sonora d’un possible apocalipsis. El millor concert que he vist mai al Primavera Sound, incloent edicions de Poble Espanyol.

I acabarem amb el TOP 10:

1. NIN
2. QOTSA
3. CHARLES BRADLEY
4. SLINT
5. LOOP
6. JONATHAN WILSON
7. SLOWDIVE
8. TELEVISON
9. DRIVE-BY TRUCKERS
10. DR. JOHN