El cinema està mort. Grans productores, directors taquillers i públic ansiós per gaudir del darrer producte manufacturat únicament per omplir cinemes ho han aconseguit. Han vençut l’art, el compromís, l’anhel de l’espectador que no veu el cinema només com un entreteniment per passar la tarda sense cap altres al·licient que matar unes hores o memoritzar uns diàlegs o gags per compartir-los en el proper sopar. No queda cap racó pel cinema vérite i pel cinema d’autor. I que ningú s’emprenyi. Ara bé: perquè només es cuida a un tipus de públic, el que consumeix blockbusters o pel·lis per menjar unes crispetes, i no es vetlla pel públic més cinèfil? No hi ha un públic millor que altra, que quedi clar, però, perquè uns tenen un excés de producte per consumir i d’altres no tenen res? Sí, segurament, el capitalisme també ha devorat el setè art, apostant per un cinema que entén l’entreteniment com un exercici d’efecte sedant cap a l’espectador submís.
Aquest discurs pessimista seria gairebé inapel·lable, almenys a la nostra ciutat, si no fos per un festival com L’Alternativa, el Festival de Cinema Independent de Barcelona. Una altra edició, i ja són 19, aguanta, oferint una panoràmica de l’actualitat del cinema independent, etiqueta que en aquest cas sí és verídica. Més curt, la crisi no perdona, però tant intens com sempre, durant cinc dies s’han pogut veure un bon grapat de pel·lícules de clara vocació cinematogràfica, combinant reflexió, entreteniment i estètica, aconseguint un equilibri que avui en dia el món de l’art no contempla. Un any més, el cinema s’ha sentit a gust amb sí mateix, amb els espectadors més exigents i crítics, que han trobat un espai al qual recórrer per injectar-se una dosi cinèfila que cada cop resulta més cara i complicada de trobar a la cartellera.
Començant per la guanyadora, Nacer. Diario de maternidad, de Jorge Caballero, retrat a l’estil de Raymond Depardon d’un espai de maternitat a Bogotà, excel·lent document sobre el minut a minut a l’hospital, on la intimitat, conflictes i circumstàncies són plasmades amb una sobrietat i elegància encomiables, i seguint per propostes com 5 Broken Cameras, de Emad Burnat, Guy Davidi, original i severa aproximació al conflicte judeo-palestí, la Secció Oficial de Llargmetratges del Palmarès ha complert les expectatives que cada any es creen. Destacar, sempre dins de la mateixa secció, també A nossa forma de vida, de Pedro Felipe Marques, retrat veraç, punyent i simpàtic a la vegada dels temps que vivim, realitzat des de la trista Portugal, El salvadidas, de Maite Alberdi Soto, sorprenent retrat d’un grup de socorristes on res és el que sembla i on el subtext adquireix una impactant dimensió, i la captivadora Nana, de Valérie Massadian, un conte explicat a través d’una nena de quatre anys que viu a les profunditats d’un bosc amb sa mare, narrat amb intensitat i una inquietant capacitat per suggerir tots els temes cabdals de la vida. La secció es completa amb altres títols: Més previsible però no menys recomanable han resultat As Above, So Below, de Sarah J. Christman, film que indaga directament en l’absurditat del sistema capitalista actual i del valor que ve predeterminat pel valor al mercat d’un material, sovint, determinat per un mercat o una pressió social que defineix les necessitats i les obligacions. Ambiciosa i irregular, Crulic – drumul spre dincolo, d’ Anca Damian, explica la dura i trista història de Claudiu Crulic, empresonat i jutjat de forma injusta, a partir de les tècniques de l’aquarel·la, el collage i l’stop motion; la lineal La casa Emak Bakia, d’ Oskar Alegria, documental sobre la recerca d’una casa que ja no hi és a Biarritz, excusa per reconstruir la història d’un paisatge i d’un indret; Mèxic sempre present, i més amb Los mejores temas, de Nicolás Pereda, exercici d’observació del país asteca d’ahir, d’avui i del demà, amb un pare que apareix després d’una llarga absència, on mare i fill el reben amb un sentiment que barreja estupefacció, amargor, sorpresa i indignació, però que no esborra l’amor i la nostàlgia; la inspiradora però estàtica Two Years at Sea, de Ben Rivers, explica el que hagués volgut suggerir Sean Penn a Into the Wild, a través de Jake, un home que viu al bosc, i viu com ens podem imaginar, vivint com sempre ha volgut viure, realment, al marge de tot, menys de les seves idees i dels seus ideals; i la darrera pel·li de les que optaven a premi com a millor llargmetratge, Revision, de Philip Scheffner, és un documental que recupera la història de la mort de dos homes a la frontera d’Alemanya i Polònia, a partir dels quals explica la història de l’Europa contemporània, submergint-se en la relació de l’individu amb la societat que li toca viure.
Pel que fa a la resta del festival, destacarem que dins de la Secció Oficial Cortometrajes, A Story for the Modlins, de Sergio Oksman, ha estat la vencedora, per fer de l’eclecticisme i la barreja de tècniques una virtut a través de la qual explicar la espedaçada història Modlin, així com la menció especial a Like Rats Leaving a Sinking Ship, de Vika Kirchenbauer, reflexió en primera persona dels conflictes entre l’individu i les ‘intocables’ normes socials, narrat amb originalitat i atreviment, grans al·licients de la proposat.
Cinema, educació, art, entreteniment, compromís, reflexió, diversió, aprenentatge… En els temps que corren, on la ignorància governa i pren decisions atemptant contra la cultura i l’educació, com succeeix amb el govern espanyol i la seva ‘catalanitis’ particular, L’Alternativa és una realitat que lluita silenciosament i persistentment contra els punts de vista rígids, intransigents i partidistes. La ignorància també es combat amb el cinema, i el cinema ha d’ajudar a escriure el futur.
Per tant, ja tenim ganes de celebrar la propera edició, que serà la 20a. 20 anys de cinema, 20 anys de L’Alternativa. Però, no ens anticipem, encara toca assaborir i assimilar tot el que hem vist.
Per més info, us recomanem el web i el bloc del festival.
Desig Jam prorroga a Porta 4
Escuchando a The Doors, de Greil Marcus
