La Batalla de Dunkerque i l’Operació Dinamo són els noms que reben la defensa i evacuació de gairebé 350 mil soldats britànics i francesos que varen tenir lloc a la ciutat francesa de Dunkerque del 26 de maig al 4 de juny de 1940. Christopher Nolan mostra múscul cinematogràfic amb la seva versió dels fets a Dunkerque, pel·lícula bèl·lica que no deixarà indiferent per diferents motius. El film és un exuberant i entretingut relat humà que enlluerna l’espectador gràcies a l’espectacularitat de les imatges i el seu impressionant so.
Dunkerque és per damunt de tot una pel·lícula que mostra l’horror per terra, mar i aire de la guerra a través d’un dels capítols cabdals de la Segona Guerra Mundial. Durant 147 minuts, Nolan planteja la pel·lícula en tot moment com una història subjectiva de suspens fragmentada en tres línies temporals i tres punts de vista a través dels quals narra l’acció situada a terra, mar i aire. Finalment, les històries acaben fusionant-se per oferir una visió general del drama. Pel·lícula de director i de muntador, la veritat és que un repartiment en el qual trobem noms com Fionn Whitehead, Mark Rylance, Kenneth Branagh, Tom Hardy o Cillian Murphy no deixa de ser anecdòtic.
Si hem de parlar de virtuts ho hem de fer de la capacitat narrativa de les imatges i del so. A través del que viuen i senten els protagonistes del film, l’espectador de seguida es veu immers en el camp de batalla. El poder del llenguatge visual (fotografia de Hoyte van Hoytema) i del so (a càrrec de Richard King) que l’acompanya ens fan reviure l’horror i terror d’uns soldats a punt de morir durant les interminables hores en les quals es perllonga l’atac nazi. Nolan ha sabut, a través d’un relat no verbal, despullar l’experiència viscuda pels soldats aliats i interpretar de la millor manera com expressar la humanitat de la guerra, situant l’espectador tan a prop del perill i de la mort com situa els seus personatges. El so és increïble, posant l’èmfasi necessari per explicar una història que transpira unes emocions inherents, on el drama de l’angoixa i la por per la situació física i psicològica dels combatents s’explica sense grans diàlegs. I tot sigui dit: només per com estan rodades les escenes aèries i de combats entre avions, val la pena anar al cinema.
El problema de la pel·lícula, sense entrar en errors de llum i de raccord que es poden detectar fàcilment, és el muntatge. Les històries de terra, mar i aire s’encavalquen intencionadament i estan creades amb la intenció de veure tres situacions de la guerra i a la vegada la de mantenir la infernal tensió de la situació des del primer moment. La idea del muntatge és brillant, però l’execució no, perquè finalment, la tensió es dilapida amb aquesta insistència de l’anar i venir en el temps. Tant les trames com els sentiments i emocions acaben resultant massa redundants i repetitius, i, per tant, la intensitat decreix.
Dunkerque és segurament la millor pel·lícula de Christopher Nolan, el director de Blockbusters més ben pagat i exitós del moment. Un director talentós i cinèfil com ell més tard o més d’hora acabarà rodant una gran pel·lícula. Ho farà quan sigui capaç de controlar el seu gust per un barroquisme cinematogràfic que sí que dominaven mestres com Max Öphuls, Douglas Sirk o Orson Welles. De moment hem de dir que Christopher Nolan ens ha tornat a deixar a mitges.
