L’any 1991 Sonic Youth van girar per Europa presentant el seu disc Goo, amb uns desconeguts Nirvana com a teloners. Aquesta gira va ser seguida per Dave Markey amb la seva càmera de Super 8, i el resultat va ser el documental 1991: The Year of Punk Broke, que es va editar un any més tard, coincidint casualment amb l’eclosió de Nirvana com a banda generacional. A part d’aquests pel documental també hi desfilaven Dinosoaur Jr., Babes In Toyland, The Ramones i Gumball. Fins a dia d’avui aquest imprescindible document per entendre, el naixement o final de la música independent (segons amb quins ulls es miri), només estava disponible amb VHS. Universal aprofitant el vintè aniversari d’aquest moment crucial de la música rock, ha editat una edició commemorativa en DVD on s’inclou a part del documental (amb un audicomentari amb el director i Thurston Moore), un segon disc amb material inèdit, agafat dels arxius del director. Aquest inclourà el film (This Is Know As) The Blues Scale, on podrem veure a Sonic Youth interpretant Inhuman, White Cross, Eric’s trip i Orange Rolls / Angel’s Spit, i Nirvana fent el mateix amb In Bloom. Aquest film l’acompanya entrevistes amb Thurston Moore, Steve Shelley, Lee Ranaldo i J Mascis fetes l’any 2003.
Amb el temps 1991: The Year of Punk Rock, s’ha convertit en un document que va més enllà de retratar la gira que va realitzar el grup de Nova York acompanyat pels de Seattle, convertint-se en un viatge a un moment on el panorama musical va patir una agitació contundent, per part d’una sèrie de músics que entenien que la música era un art que es tenia que executar amb passió i amb l’objectiu d’agitar els convencionalismes i les consciencies. Sense cap mena de dubte Sonic Youth han estat els grans referents del que s’entén com a música independent, ja que com podem veure en el documental, arrossegaven una autèntica legió de fans sense haver venut la seva anima als mitjans de comunicació ni a les radio fórmules, el seu èxit venia del boca a boca, i la seva aposta per singular, visceral i autèntica, va calar en una generació en busca de nous referents. Només cal veure les imatges del grup executant Schizophrenia, Brother James o Dirty boots, en festivals com els de Reading, i la reacció que creaven sobre l’audiència per adonar-nos de l’importància de Kim Gordon, Thurston Moore, Lee Ranaldo i Steve shelley, alhora de redefinir la música rock. Alhora, ells també són els responsables de presentar en societat el grup que s’encarregaria de portar a dalt de tot el discurs que ells van idear però d’una manera més física i directa, Nirvana. Les imatges de Kurt Cobain agafant carrera per llençar-se contra la bateria de Dave Grohl o d’intentar saltar sobre el públic de Reading amb la guitarra penjant del coll, posen la pell de gallina per tot el significat que s’amaga darrera d’elles. Eren uns altres dies, està clar (millors o pitjors, això cadascú) i el documental sense explicar-nos res (combina imatges als vestidors, en hotels, actuacions etc.), sí ens mostrà la mentalitat d’aquells dies, i amb el temps (de forma indirecte) en que s’ha convertit el món de la música. Com diu Thurston Moore en un moment del documental: la cultura juvenil s’ha convertit en un element de consum… creemem les discogràfiques. Raó no li faltava, i encara quedava per arribar el pitjor.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=Uz_bCyirfn8″>watch?v=Uz_bCyirfn8]