¿Que tindran els morts vivents, popularment coneguts com a zombis, per haver aconseguit, no només mantenir-se dins l’imaginari col·lectiu des de fa més de més de 300 anys, si no assolir, ja en ple segle XXI, un èxit sense precedents ja sigui en pel·lícules, llibres, còmics o videojocs?
Aquesta és la pregunta llur resposta ha dividit a crítica i públic, entre aquells que només hi veuen sang, fetge i uns quants ensurts i els que hi troben un missatge crític sobre la societat en la que vivim i la seva imparable degeneració.
Centrant-nos en el cinema (i per extensió, en la televisió), el cert és que, com en quasi tot quan parlem de lectures subjectives, tots dos bàndols tenen part de raó depenent de quin títol analitzem. L’últim exemple és The Walking Dead, la sèrie de televisió creada per Frank Darabont i basada en una sèrie de còmics de Robert Kirkman i Tony Moore, que ha batut rècords d’audiència tant als Estats Units com a Espanya, culminant una espectacular revifalla d’aquest subgènere. Malgrat l’èxit obtingut, no resulta el millor exemple per defensar cap de les dues postures esmentades. Tot i que tècnicament està força cuidada i que no es limita a ensenyar-nos carnisseria rere carnisseria, la història ja està molt vista i alguns personatges fan una mica de nosa. Així i tot, fa prou el fet i s’agraeix dins una programació televisiva que hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un.
El zombi clàssic, provinent de la tradició, folklore i creences haitianes, que varen arribar al públic nord-americà de la mà del llibre The Magic Island de W.B. Seabrock, va inspirar White Zombie: La legión de los muertos sin alma (Victor Halperin, 1932) que està considerada la primera pel·lícula sobre morts vivents de la història, i d’altra banda, una de les fonts d’inspiració, per exemple, del gran Rob Zombie. Protagonitzada pel llegendari Bela Lugosi, que havia estrenat Dràcula l’any anterior, suposà un èxit comercial i, després de tants anys, encara conserva la majestuositat d’un clàssic que molts productes actuals no seran mai. Abans del film es va estrenar Zombie, una obra de Kenneth Webb que interpretava lliurement el llibre de Seabrock. La utilització dels rituals vudú per ressuscitar els morts i fer-los servir d’esclaus va ser el patró que van seguir totes les produccions cinematogràfiques fins l’aparició de George A. Romero i la seva La noche de los muertos vivientes, que va redefinir el futur del subgènere. D’entre elles, cal destacar The Walking Dead (Michael Curtiz, 1936), amb la que Boris Karloff responia al seu gran rival sense aportar gaire novetats, i Yo anduve con un zombie (Jacques Tourneur, 1943), en la que va ser la segona pel·lícula del director francès a RKO, després de la magnífica La mujer Pantera, del mateix any. Tourneur aportava un lirisme que no existia dins el cinema de terror, fent servir de forma magistral la foscor i suggerint més que mostrant, en una altra història ambientada a l’Haití del vudú i la bruixeria. Aquestes obres i d’altres en aquest primer període, com King of the Zombies (1941) de Jean Yarbrough, plantejaven el conflicte alhora de tornar la vida als morts, entroncant directament amb el dilema sobre l’existència de l’ànima. Més enllà, simplement pretenien entretenir, inquietar i fer passar alguna mala estona als espectadors, tot i que la metàfora social ja hi és. De fet,en alguns casos com en el cas del film de Yarbrough, s’aprecia un matís sociopolític, així com a White Zombie: es suggereix que el zombi és el treballador que calla i obeeix de forma cega, i de pas, reben un abús psicològic per part del seu superior. Tot i que sempre s’adaptaven a les circumstàncies: als anys cinquanta, amb el pànic nuclear instal·lat, films com La invasión de los ladrones de cuerpos de Don Siegel, adaptant la novel·la de Jack Finney, és un dels millors exemples.
Però va ser, com ja hem dit, La noche de los muertos vivientes (George A. Romero, 1968), la que va replantejar l’esquema en el qual es basarien la pràctica totalitat de les produccions posteriors, aportant noves causes i conseqüències per a l’aparició dels zombis i fent-los servir com a excusa per deixar clar el seu punt de vista sobre la humanitat i la seva naturalesa. Dos abans abans, la Hammer havia estrenat La plaga de los zombis, el darrer film amb un concepte del zombi pre-Romero. El mateix any, al 1966, va aparèixer el peplum Roma contra Roma de Giuseppe Vari, primera pel·li europea on apareixen els zombis. La dècada havia iniciat amb la psicodèlica Teenage Zombies (1960) i la referencial Carnival of souls (1962) de Herk Harvey, però com dèiem, Romero va posar un punt i a part que dura fins els nostres dies, en un trajecte que ens porta fins Omega Man (1971), La noche del terror ciego (1972), primer film espanyol de zombis, dirigit per Armando de Ossorio, i Dawn of the Dead (1978), coneguda com Zombi o El amanecer de los muertos, film amb el que començarem la segona i última part d’aquesta petita aproximació al fenomen zombi.