La gran familia española, de Daniel Sánchez Arévalo

“Totes les families felices s’asemblen unes a les altres; però cada familia infeliç té un motiu especial per a sentir-se desgràciada”.

León Tolstói

Diumenge, 11 de juliol del 2010, final del mundial de futbol entre Espanya i Holanda. Aquest mateix dia, en una finca, es reuneix una família per a celebrar el casament del més petit, Efraín. Són cinc germans, Adan, el més gran i que té una filla, deprimit per la seva separació i amb problemes de calers; Benjamín, el segon, deficient mental; Caleb, doctor de professió, que torna a casa després de dos anys d’absència; Daniel, que ha trobat l’amor de la seva vida en la xicota del seu germà Caleb i, per últim, el que és casarà. Tots ells amb la figura del pare que segueix sense superar la separació amb la seva dona. Amb aquests ingredients Sánchez Arévalo ens cou una comèdia agredolça, amb alegries i tristeses, amb moments divertits i d’altres, que no ho són pas. Les històries que ens convida a conèixer el director barregen els sentiments i les emocions més profundes dels seus personatges, uns perdedors que caminen sense un destí clar, que s’equivoquen molt més que ho encerten i sembla que els hi sigui molt complicat ser feliços. La pel.lícula agafa com a clar referent la tradició de la comèdia nord-americana, no obstant arrenca amb les imatges de tot un clàssic de Stanley Donen, Set núvies per a set germans, sense oblidar també els referents de casa, Berlanga i Azcona, l’humor àcid i esperpèntic de tots dos, està molt integrat en la dramatúrgia d’aquest relat. La trajectòria de Sánchez Arévalo va començar amb Azul oscuro casi negro, del 2006, relat contundent i dur sobre una família sense rumb, tres anys després, sorprèn amb Gordos, duríssim retrat sobre els estereotips on abundaven personatges perduts, amb la seva tercera obra, Primos, continuava amb els personatges absents, però el director continuava tractant-los amb duresa però amb molta dosi d’humor irreverent, corrosiu i molt divertit. Perquè, al cap i a la fi, la vida és així, amb moments que rius i d’altres que no. La final del mundial escenifica molt clarament l’instant que està vivint aquesta família disfuncional, estranya i desdibuixada, però hi ha cap família que no sigui així en més o menys mesura? Potser sovint l’esport, i en aquest cas el futbol, és l’únic entreteniment, alegria o esperança que tenen algunes persones a la seva vida. Un retrat intel.ligent, lluminós, irreverent i meravellós de la idiosincràsia ibèrica amb les seves pors, inseguretats i alegries, que neix amb la intenció de deixar-se portar per uns personatges que l’únic que intenten diàriament és tirar endavant com poden, i amb tota la funció banyada d’un humor suculent que sempre és d’agrair. El mestre Rafael Azona ho definia de la següent manera: “Para mí la risa es el mejor aliento”.